Dia 9. Baden-Baden

Ens despertem a les 8h, quan ja fa més d’una hora que la Kerstin ha marxat a treballar. Com ja ens va dir ahir a la nit, no hi havia cap problema si ens quedàvem dormint una estona més, ja que ella havia de matinar molt. Ens aixequem, ens asseem i reservem 5 minuts per escriure quatre línies d’agraïment en el seu llibre de couchsurfers que recent estrenem. En un tres i no res tanquem la porta d’aquell pis tan petit com acollidor,  empeguem un post-it rialler i marxem cap al centre en busca d’una bäkerei per esmorzar.

Aquí tenim la oportunitat de provar els típics: Kirsch-schiffchen i Dany’s NuBschleife i el seu formidable cafè… ^^. Ja tenim energies en el nostre cos i ens posem en marxa davant d’un mati d’encàrrecs.

En busca de la targeta verda, preguntem a un home que trobem pel carrer i comprovem la gran amabilitat de la gent (hi ha molts alemanys freds, però d’altres molt amables, com a tot arreu). Ja veus al Joel i aquest home amb tot un mapa 2x2 desplegat al mig de l’acera, indicant cap on havíem d’anar. Bé, fem cas amb aquest bon home i prenem direcció al lloc on ens recomana, ho trobem a la primera! Resulta que són les oficines de trànsit, buuuff, quina diferència: cap cua, tot impecable i súper ben distribuït; només entrar ja veus que aquí tot funciona d’una altra manera! Després de mig entendre’ns amb gestos i d’una manera inverosímil els hi donem els papers de la furgo i sorpresa..: Denegat! (mira que s’han mirat 30.000 documents…) “No podeu perquè el cotxe és massa vell i és Diesel, així que contamina massa!”. Collons, si la furgo sol té sis anys… Va, anem cap a l’oficina de turisme que és el nostre pròxim destí. Allí ens donen grans consells i ens diuen que si anem a la Peugeot, no hi tindrem cap problema per obtenir la pegatina verda.

No sabríem dir si el noi que ens atén és simpàtic o antipàtic. La veritat es que tenim aquesta sensació amb tots els alemanys amb els quals topem. No parlen, responen preguntes; no estableixen conversa, et resolen els dubtes. Són secs a primeres però solen arribar a ser profundament amables en el transcurs de la conversa. Quan et coneixen una mica s’obren i quan s’obren semblen persones diferents. Una de les coses que tot i que ja sabíem, podem anar constatant en aquest viatge és que les persones responent, d’una manera o una altra en funció dels teus “outputs”. Un somriure , per molts prejudicis que puguin existir, sempre es converteix en un altre somriure i quatre paraules amables es transformen sempre en un tracte encara més benèvol.

L’home del concessionari sembla d’allò més sec al principi, però en veure que somriem constantment i que fins i tot ens esforcem a xapurrejar dos paraules en alemany, acaba per acompanyar-nos al cotxe i empegar-nos ell l’enganxina.

Quan sortim del concessionari anem a buscar l’ADAC, el club alemany del automòbil (una espècie de RACC) en el qual ens han dit (tant la Kerstin com la noia de la oficina de turisme) que allí tenen mapes que ens podrien ajuda a circular per Alemanya (especialment per la Selva Negra). Entrem i ens passa el mateix, una noia molt seca ens diu que aquell club només és pels membres que formen part d’ADAC, però després de parlar amb ella (us podeu imaginar al Joel burxant-la perquè de totes totes ens acabés donant el que havíem anat a buscar) la dona cedeix. Oh i tant, sortim d’ADAC amb la bossa plena de mapes idonis per a poder anar decidint la nostra ruta sobre la marxa.

Quan sortim veiem un centre comercial a dos passos i hi entrem per asseure’ns i mirar els mapes amb calma. Trobem un Starbucks (que fem servir de McDonalds) i li fem una mangadeta de wifi per trobar una àrea de servei o un càmping per aquesta nit. Aprofitem per marcar-nos mínimament la ruta que volem seguir; encara que els nostres plans canvien amb el vent que bufa, si més no tenim anar en direcció nord com a objectiu més proper.

Quan ens cansem de mirar mapes, ens aixequem i en passar davant d’un H&M recordem que portem ja 8 dies en ruta i que encara no hem posat cap rentadora! Portàvem molta roba, però a l’Anna ja se li han acabat els pantalons curts i tots els mitjons. Així que aprofitem per comprar quatre coses i sortim del centre comercial amb la gana que comença a despuntar. Entrem a un supermercat i veiem 20 metre quadrats de fruita i verdura!! És caríssima no, el següent... però ens ve tant de gust (trobem a faltar tant l’hort del Pere...) que no ens podem estar de comprar 2 peres i un parell de tomates per fer dos entrepans per dinar. Comprem pa i anem a l’àrea de servei on volíem passar la nit, amb la intenció de quedar-nos a dinar, però quan hi arribem ens trobem davant d’un desert d’asfalt calorós i decidim tornar als jardins de Baden-Baden on ahir vam gaudir com quan érem nens.

Tornem a creuar el túnel etern, aparquem i anem a la vora del riu a dinar. Estenem una manteta de picnic (que vam comprar al Decathlon com a capritxo de l’Anna abans de marxar) i mengem entrepans de llom embuxat i un pica-pica després d’haver-nos refrescat els peus al riu.

De nou ens sentim cansats, i com que sabem que hem deixat el blog atrassar-se molt, ens quedem estirats a la gespa sota l’ombra del arbre i amb la remor del riu...

...i deixem que passin els minuts sota la calma del moment. Quan estem cansats de les abelles ens aixequem per anar a donar un tomb per la ciutat (la part que ahir no vam veure).

Passegem sota el sol abrasador i, cansats i morts de calor, parem al costat d’una font gegant que hi ha al bell mig de la ciutat per remullar-nos els peus.

Quan el rellotge ens comença a perseguir, decidim que ja és hora d’anar a buscar la furgo per anar cap a l’àrea de servei que aquesta nit ens ha d’acollir.

Hi arribem amb facilitat i de la mateixa manera ens instal·lem. Tot i que ens havien dit que aquí a Alemanya les àrees de servei són de pagament, quan arribem veiem via lliure i pues, entrem. En busca de poder carregar la càmera, al no saber com funcionen les sortides d’alimentació que hi ha allí, el Joel coneix una parella de recent jubilats interessant. Els quals, molt amablement, li ofereixen que ells li poden carregar la bateria. Amb aquest assumpte resolt, ens fiquem a sopar sota l’ombra de la furgo. Val a dir que l’invent dels Yatekomo el teníem infravalorat!

En pic em acabat, ens ve molt de gust compartir una estona amb la parella del costat, així que amb aquesta intenció i en senyal d’agraïment, agafem unes ametlles grapinyades i les dos cadires i ens plantem de l’home que estava endormiscat a la cadira.... El que comença sent una tímida salutació, acaba sent una conversa molt rica i agradable que s’allarga fins les “quinientes”!! La parella té una història molt interessant: ell, un alemany molt parlador; ella, una anglesa molt agradable. Tots dos han tingut una vida entorn els vaixells i molt probablement per això, des de fa més de 20 anys, comparteixen una petita llar a la primera línea de mar a Mallorca.

La pena és que tant parlar tant parlar i una foto ens vam descuidar! I en aquestes que el fred va venir i ens va enviar ràpid a dormir!