Dia 18. Selva Negra (Freudenstadt)

Avui ens hem despertat amb una llum que brilla de manera diferent. Després de la bellesa sobrenatural que vam veure ahir a la carretera que ens ha portat a aquest petit poble del centre de la Selva Negra, ens aixequem amb les ganes de natura bullint sota les plantes dels peus. Ja fa massa dies que esperem aquest moment i, per fi, la Selva Negra. Amb la seva natura que sembla infinita, amb les excursions que omplen el cos i l’ànima, amb la tranquil·litat que només aporten els arbres i les muntanyes. Avui si, avui no pensem tocar la furgoneta per res.

Així que ens aixequem amb la llum que penetra per la finestra (alemanys alemanys... tant avançats que esteu amb tot i sembla que encara no heu descobert que existeixen les persianes!!), ens traiem la mandra de sobre com podem (només són les 7:30h), ens dutxem i baixem a esmorzar! I quin esmorzar!! Feia moooolts dies que no veiem aquest espetec de menjar junt! (al menys no que no fos en conserva o embotellat!). Ens peguem un banquet de bon matí i, ben tipets, decidim baixar al poble caminant per fer-hi una ullada (ens crida especial atenció la plaça més gran d’Alemanya) i anar a l’oficina de turisme. 

Allí, un xicot molt simpàtic i ansiós per practicar el seu espanyol ens atén amb tanta simpatia com mecanicitat, sap molt bé on hi ha la informació de cada cosa i, encara que no en té ni papa de què va què ens omple de papers, mapes i fulletons! Al cap d’una bona estona, ja hem decidit que farem una ruta que, segons la noia de l’oficina, és matadora...

Així que ben equipats i amb la ruta ben marcada, comencem a caminar a les 11:30h del matí sortint ja des de la mateixa oficina de turisme, direcció sud i cap al cor de la Selva Negra. Les falgueres i els avets ens porten per caminets i senders que, juntament amb el silenci dels boscos ens porten a un món que sembla existir apartat del que vam deixar a casa fa ja dues setmanes i mitja.

Els caminets típics de la Selva Negra són petits senders formats pels passos dels excursionistes que han anat deixant el seu rastre polit i vorejats per falgueres d’un verd gairebé fluorescents que viuen de la riquesa  del riu. Molt probablement no siguem gaire objectius, després de tant esperar arribar a la Selva Negra i tan ansiosos de natura i d’una mica de senderisme com estàvem pot ser que ens enganyem i el que ens sembla fascinant pogués ser tan bonic com el que podríem trobar als Pirineus de Catalunya, però és que realment l’excursió se’ns fa meravellosa.

Caminem durant unes quatre horetes i quan trobem un bon lloc per dinar, parem a cruspir-nos els panets que hem pispat de l’hostal a l’hora d’esmorzar. El lloc on parem sembla idíl·lic: pugem a una espècie de caseta mirador de fusta, que deu tenir uns 5 metres d’altura i on hi ha un banquet (amb teulada i tot) on només hi cabem nosaltres dos i les nostres motxilles. Quan som a dalt, la fresqueta apreta una mica, però s’hi està d’allò més bé!

Quan acabem hi tornem, i ara costa lo seu!! Comencem a notar el cansament, i quan arribem al final de la ruta, on hem d’agafar el autobús, ens sentim rendits. Que desentrenats estem mareta!!

Agafem l’autobús que són les 17:15h, i decidim anar al poble a provar la típica tarta Selva Negra (pastís de nata i xocolata amb cireres) per berenar. Però quan som allà tanta nata no ens ve massa de gust i, en canvi veiem uns bazels dolços que ens criden... Avui ens mereixem aquest luxe. Així que, encara que sabem que ens fotran clavada ens asseiem i demanem dos bazels dolços, un xocolata desfet i una birra.

Després de berenar com a dos senyors anem a l’hostal a fer una ullada a una espècie de parc termal que hi ha al darrere del pàrquing on tenim la furgoneta. I està super bé! Està molt bé de preu, i té piscines i zona termal... nosaltres, entre que tenim la panxa plena i que les cames ens fan mal no hi anem, però si mai passeu per Freudenstadt i aneu al Youth Hostel, sapigueu que això existeix i que està de luxe!

Total... que nosaltres anem cap a l’hostal que ja son les 19h, ens dutxem i  descansem. Baixem a baix a aprofitar bé l’internet i patapam! Resulta que la nostra connexió ha expiat... Menys mal que la connexió era 24 hores INTERROMPUDES (si ets online compten, sinó no). Pues si... ta mare!! Ens intentem connectar i no podem, parlem amb la panxita de recepció i no troba altra solució que cobrar-nos 5€ més per un altre password... en serio? Al final passem, ho deixem estar i pugem a l’habitació a fer-nos el sopar! I amb tota la comoditat del món, ens posem a fer un rissotto a l’habitació de l’hostal. Els 10€ que vam haver de pagar de més per dormir junts ens van fer mal, però la veritat és que hem estat com a dos senyors! Acabem de fer de cocinillas (no veas l’olor que feia tota l’habitació) i sopem. Quan acabem de sopar recollim una mica el mullader que tenim escampat pertot i anem a dormir. Són només les 22:30h quan apaguem el llum.