Dia 8. Strasbourg – Baden-Baden

Ens desperta l’alarma que, per accident, haviem deixat activada el dia anterior (en part quina mala pata, en part quina bona sort... perquè sinó potser encara ara dormiriem). Ens aixequem amb una calor horrorosa (el sol toca de ple a la furgoneta) i decidim anar a buscar una ombra. Al final trobem un lloc que sembla fet a la mida de la furgo i ens hi instal·lem.

Ara si que definitivament no vivim en una furgoneta, sinó en una pocilga!! Com que ens hem de prendre amb ganes, decidim pegar-nos un bon esmorzar abans de fer res: treiem el càmping gas per fer una cafetera i torrar pa bimbo.

Quan acabem ens posem mans a l’obra i el que havia de ser un moment acaba sent tot el matí (imagineu-vos com ho teníem tot).

I estrenem la nostra dutxa solar!! (un altre capritxo del Decathlon) Ens dutxem a la intempèrie abans de posar-nos a fer el dinar.

Dinem uns espaguetis amb tonyina, tomata i olivetes (recepta de la Gemma però sense la seva mà d’artista) que estan prou bons! Se’ns ha passat pel cap la idea de celebrar-ho, fins i tot: avui és el primer dia que dinem abans de les 3 de la tarda!

I res.. tornem a estar dins de la furgo per emprendre camí cap a l’última gasolinera francesa on repostarem: l’Auchan suggerida per un dependent d’un super molt simpàtic. Durant el camí veiem les nostres estimades tres banderes verdes... McDonal’s al acecho!! Hi anem per refrescar-nos amb l’aire condicionat i veure si una couchsurfing de Baden-Baden ens ha respost a la nostra sol·licitud. Bingo! La noia ens truca i tot per dir-nos que hi anem quan vulguem, que ella té feina però que podem passar la nit a casa seva. Quina millor manera per entrar a Alemanya! Anem a repostar i posem rumb a Baden-Baden.

Durant el trajecte arribem a la xifra de 2.000 km des de que vam marxar!!

Trobar la casa de la couchsurfer que avui ens ha estalviat rodatge i estrès a últimes hores del dia és fàcil i no només ens suposa la comoditat de poder passar la nit entre quatre parets de totxo i la promesa d’una conversa d’allò més distesa abans d’anar a dormir, sinó molts més privilegis que sense ella no hauríem trobat. Per exemple, el fet de poder deixar la furgoneta a un pàrquing gratuït a les afores de la ciutat (podem deixar el cotxe durant tot el dia just davant d’on viu ella). A més a més, com veureu després, casa seva té una situació peculiar; allunyada de la zona turística i rica (Baden-Baden és una ciutat de rics on tota la gama alta de la societat alemana va a passar les vacances) i propera a la riba del riu, que vertebra un immens jardí.

Quan arribem a casa seva ella ens espera entre ordinadors i papers, és mestra i està ultimant l’excursió que farà demà amb els seus alumnes com a sortida (d’un dia) de final de curs. Val a dir que, una altra cosa que hem descobert per la Kerstin és l’horari escolar dels nens i nenes d’Alemanya: ells acaben a finals de juliol (25th July) i tornen a començar a finals d’octubre o principis de novembre. A més a més, depenent de cada regió, les vacances escolars són en dates diferents, de tal manera que es reparteixen i no es formen masses d’operacions sortida o d’arribada ni overbookings en els llocs turístics.

Quan arribem, doncs, deixa estar tot el que estava fent per estar per nosaltres; ens parla d’ella, de la seva poca experiència amb el couchsurfing, ens aconsella què visitar i de quina manera... xerra i xerra i a cada minut que passa ens sembla més encantadora. De seguida ens ha obert de bat a bat les portes de casa seva i les finestres de la seva personalitat i fa que realment ens sentim còmodes quan som amb ella. Quan veiem que probablement ens està dedicant ja més temps del que es pot permetre (ja ens havia avisat que tenia molta feina a fer entre preparar l’excursió, el final de curs, les seves vacances per Àsia al cap d’una setmana...), tallem la conversa i ens posem en marxa. Ens dutxem i empolainem (és el primer cop que ens mudem una mica en 9 dies!!) perquè tenim la intenció d’anar al Casino de la ciutat que, segons ens ha dit la Kerstin és d’etiqueta. Tot i que sabem que no ens deixaran entrar (la Kerstin truca per informar-se bé) perquè el Joel necessita camisa i americana, sentim la necessitat de provar-ho igualment; ara que som aquí no podem deixar de veure el casino més antic d’Europa!!

Per arribar al centre de la ciutat tenim dues opcions: o seguim el riu o travessem els carrers de la ciutat. Triem, òbviament el riu, que és la via més llarga però la més bonica. Com que una imatge val més que mil paraules, comproveu per vosaltres mateixos com vam quedar-nos en veure tot això:

Tanta verdor, la remor del riu en el que hi flueix l’aigua tranquil·la, aquelles flors posades i combinades cadascuna amb més gust que la anterior... la tendresa amb què estava tot tant ben cuidat va fer-nos sentir com viatgers del tercer món que trepitjaven el paradís per primer cop. Era tant el goig que sentíem que un passeig que havia de durar 20 minuts va convertir-se en una caminata (i reportatge fotogràfic) de més d’una hora! El passeig, que voreja el riu i les mansions i palauets dels rics també ens deixa veure la riquesa que es respira en aquella ciutat.

Finalment, amb el gust dolç encara enganxat a les parpelles, arribem al centre de la ciutat en busca del casino. I si... amb la mateixa rapidesa en què entrem, en sortim! Sense cap puntada al cul, però poc ens ha faltat! “Sorry... here there’s a dress code, unless you’re wearing a botton shirt and a jacket, you cannot enter”. Doncs res, girem cua mentre mirem el rellotge: Oh lala! Són prop de les 21:30h! La Kerstin ens ha dit que no tenia inconvenient en adequar-se al nostre horari per sopar... però acostumada a sopar a les 7 com a molt molt tard es deu estar recargolant de gana!! En el camí de tornada ja no ens entretenim i realment tardem 20 min en arribar a casa. Entre els tres i les converses confiades comencem a fer el sopar mig català mig alemany i l’exquisit resultat és aquest:

Una amanideta a l’estil alemany i una altra d’italiana amb tomata i mozzarela, més el nostre estimat pa amb tomata (val a dir que des que nosaltres voltem pel món ja és una mica més internacional) que combinat i ben regat amb Apple wein és deliciós, igual que la interessant i molt amena conversa que alenteix el sopar i fa que tornem a arribar a les tantes de la nit. Com cada nit, estem fosos i necessitem descansar com l’aire que respirem. Anem a dormir rendits però amb un somriure d’orella a orella, amb la sensació in crescendo de què veure coses noves i amagades de cada país és el que dóna sentit al nostre viatge, però conèixer gent com la Kerstin és el que l’embelleix i el decora de mil matisos que després quedaran sempre guardats a la memòria. És molt agradable sentir-te apreciat a tot arreu on vas, i nosaltres sentim que pedra que deixem enrere, camí que creix.

Dia 7: Strasbourg

Ens despertem amb l’encandilament que encara ens dura d’ahir a la nit sobre la ciutat. Però al Joel se li’n va una mica quan rep la noticia que el Tito se’n va del Barça... Així que, a la seva manera, li vol fer un homenatge: avui toca dur la samarreta del Barça!

Com vam veure ahir, Estrasburg és una ciutat en la qual es percep la proximitat amb Alemanya; petits detalls ens mostren el bon saber fer alemany (que pensen més i la caguen menys). És impressionant veure el poc que costa fer les coses bé i de manera més senzilla. Per posar només un exemple, és fabulós un dels molts recursos que tenen per fomentar l’ús del transport públic: filosofia de la bici, com a molt altres llocs d’europa i tenen tot el centre de pagament, havent-hi connexions amb tram a tots els punts de la ciutat, inclús els pobles del voltant. Tenen un sistema de pàrquing anomenat P+R que consisteix en deixar el cotxe en uns dels pàrquings especials situats a les afores de la ciutat i amb el tiquet t’inclou el viatge d’anada i tornada del tram de la ciutat. Per altra banda, tal i com ens han recomanat en varis llocs, s’aconsella agafar el tiquet TRIO pel tram que val 6€ i serveix per realitzar tots els viatges que vulguis durant 24h a partir del moment que el passes per primera vegada i que serveix per a màxim 3 persones!

Què simpàtic el bon home de les ulleres característiques, que ja torna a estar darrera el mostrador de recepció de l’hotel...  ens acaba de dir que podem deixar aparcada durant tot el dia sense cap problema la furgo a l’hotel! Perfecte, ja podem anar a fer de guiris ben tranquils.

Després d’agafar el tram, baixem a la parada Broglie i ens dirigim cap a la catedral Notre-Dam d’Estrasburg, on trobem l’oficina de turisme.

Després de rebre un parell de consells (la noia és tant simpàtica com escueta) sobre què i com visitar la ciutat i que hi ha una àrea per autocaravanes al sud de la ciutat. La visita a la catedral dura uns minuts, no som religiosos i els edificis per al culte no són el nostre fort, però un monument d’aquestes característiques i d’aquesta envergadura no ens el podem deixar perdre. Impressiona, però sota la nostra opinió, la bellesa de dins no fa justícia a la monumentalitat de fora.

Ens deixem perdre pels carrers en direcció al canal, en la caminata ens acompanyen cases típiques, comerços que són més una trampa per estrangers que altra cosa, els milions de turistes abarrotant tots els carrers (són tants que els hem d’anar esquivant com si d’una cursa es tractés!). Finalment, aconseguim arribar al canal, on ens depara una cua d’una hora sota e sol que abrasa i una calor que es fa insuportable. La cua la fem amb la intenció de comprar dos tiquets per a les barques que travessen la ciutat. Volem agafar una barca per veure Estrasburg des de l’aigua i que ens en expliquin les seves particularitats. Per sort, la cua no se’ns fa tan eterna com ens pensàvem: una sèrie d’individus ens amenitzen l’espera venint cada dos minuts per vendre articles que ens ajudin a suportar la calor sobre el vaixell. Sisi, són a tot arreu... i el més fotut és que te’ls ficaven a la cara fins que te’ls empastraven al nas.. De poc no agafem i els i fotem una espenta i canal abaix! Mare meua que pesaooos!

Perfi! Aconseguim arribar a les taquilles i demanem 2 tiquets per les 17h amb una barca descoberta, al ser estudiants obtenim els tiquets per 5€ per cap. Sisi.. ja us hem dit que anàvem a fer de guiris totals avui!! Vaixellet que compartirem amb l’INSERSO paaaa deeentrooo!!

Són les 3 de la tarda i estem sufocats i morts de gana! Així que busquem un lloc on poder menjar-nos els nostres entrepans de llom embutxat (Oh Gemma, mai t’agrairem prou el regal i la bona pensada que vas arribar a tenir sobre l’embotit al buit!!!!). Caminant caminant trobem una plaçoleta on hi fan el mercat de muntanya. És bastant petitet i no hi ha massa gent, però el que si que hi ha és un bon banquet amb ombra... hem trobat el nostre lloc perfecte per dinar!  

Dinem i, morts de set, busquem un supermercat per comprar aigua. El trobem i com que no hi ha aigua fresca en busquem un altre. Quan satisfem la set passem per davant un Mcdonalds i ens ve de gust un Mc Flurry. Entre pitos i flautes, quan ens l’acabem ja ens hem d’afanyar una mica per arribar al vaixell.

Aquest cop la cua no té comparació amb l’anterior; tret de la família Giménez al completo (cosins, prims, tios y tatarabuelos tots en una) no hi ha massa gent i entrem ràpid. És el típic vaixell- sala de cine amb 200 cadires posades en fila i uns auriculars guia. Agafem els nostres i comença el trajecte revestit per la veu dolça d’una panxita que ens explica els secrets amagats de la ciutat en una tarda de dissabte sota el sol que crema a Strasbourg. L’Anna té la sensació d’estar navegant per una ciutat totalment diferent a la de la nit anterior, la bellesa és la mateixa però l’encant és diferent. Si ahir ens emocionava una ciutat tendra, tranquil·la i amb un bon ambient juvenil banyants per l’afluència d’un riu ple de romanticisme, avui el riu ens porta per una ciutat plena d’encant turístic, amb edificis plens d’història i d’històries, amb monuments típics i edificacions característiques. Fa molta calor però el trajecte és un plaer. Anem veient cada racó de la ciutat mentre sentim què és què i què forma part de on.  

En la part final del recorregut, veiem el Parlament europeu amb el seu hemicicle i la seva arquitectura contemporània més pulcra. Malauradament, ens diuen que no es pot visitar.

Quan baixem després d’una hora i 10 minuts (clavats, com ens havien dit) ens sentim una mica marejats per la calor i cansats del dia. Així que decidim fer un últim tomb per la ciutat, anar a buscar la furgoneta i, per avui, deixar el nostre paper de turistes.

Quan som a la furgo, decidim anar cap a l’àrea de servei que ens havia recomanat la noia de l’oficina de turisme. La trobem amb bastant facilitat i sembla un lloc adequat (tot i que un pèl ronyós i sense wc ni dutxes ni res) per dormir. Està situat al costat d’un Youth Hostel en el qual no ens permeten entrar ni per anar als serveis... però ja veus tu quin impediment! Nosaltres hi entrem igual.

La següent seqüència de la història no té pèrdua. Quan anem a buscar aigua per poder fer el sopar ens topem amb una parella alacantina que ja fa dos nits que tenen la caravana en aquella àrea de servei. Parlem amb la dona que, molt amable (i xerradora) ens parla una mica del seu viatge i ens ensenya la rulot. Aquí arriba lo bo: al sortir de la caravana ens trobem la conversa de basugos més gran de la història: l’home alacantí ha trobat un amic portuguès amb el qual han començat a establir una conversa. Quan els escoltem de lluny no trobem res estrany: són dos homes que s’acaben de conèixer. Però quan parem una mica d’atenció, ens adonem que el que semblava una conversa entre dos són un parell de monòlegs en dos idiomes diferents. Cada qual va dient la seva i reafirmant el que diu l’altre sense entendre pisca del que diu cadascú. El fotut de tot plegat és que al final s’acaben intercanviant un llibre de coordenades amb un vi portuguès. Nosaltres no ens podem aguantar el riure: mentre l’un parlava de rutes i números del gps, l’altre li explicava les meravellositats d’un vi. Ens partim.

Després del fart de riure, ens acomiadem de la dona per anar a fer el sopar. Sopem, de nou, compartint l’àpat amb totes les abelles i mosquits de la zona i, quan anem a netejar els bàrtuls, encara ens trobem aquells dos ofuscats en la seva conversa... Però de fons sentim una música que ens crida l’atenció (és dissabte nit).

Seguint la música en la llunyania, trobem un parc a la bora de l’àrea de servei que ens porta a un pont espectacular que travessa el riu Rin. L’arquitectura d’aquest pont és fenomenal: dos arcs en paral·lel es comuniquen en el centre amb una espècie de platea escalinata amb bancs per poder contemplar el riu. La il·luminació perfecta del pont i el reflex incandescent de la lluna plena sobre l’aigua fan que aquest moment sigui màgic (Quina llàstima no haver agafat la càmera...).

Després de passar-hi un moment molt romaniticot trobem, finalment, l’origen d’aquella música que resulta ser una festa de pueblerinos ballant uns balls molt peculiars. Ens fa una gràcia enorme el que veiem: és com un ball de festa major on tots ballen a la una en una mateixa coreografia. La música és diferent en cada cançó i cada ball és diferent a l’anterior però tots segueixen el mateix ritme, fan els mateixos passos. I així, cançó darrera l’altra es van incorporant uns o en marxen d’altres, tots en un compàs ordenat i a la una. Ens quedem embovats una bona estona mirant el compàs igualat dels seus peus. Cada persona, per lliure, entra a ballar quan li ve de gust, marca els quatre passos i quan para la música no creuen paraula, ni es miren... només esperen a que soni la cançó següent per ballar-hi o no. En conjunt, tot forma una aureola una mica rara, però molt divertida. Quan el fred ens venta les orelles, decidim tornar cap a l’àrea de servei a dormir. Amb la broma se’ns ha tornat a fer gairebé la una, i tot i que és dissabte anem a dormir de pet.

Dia 6: Lunéville - Strasbourg

Ens despertem que no sabem on som. La furgoneta definitivament s’ha convertit en la nostra petita llar, i sembla que enlloc hi dormim tan bé com aquí. Ara bé, quan ens llevem no tenim ni wc, ni dutxa… res. Estem a la cera de davant d’una casa i ens hem d’afanyar perquè al lluny sentim una talla gespa que no pot tardar massa en arribar a la clapa de gespa sobre la qual estem aparcats. Sortim d’allí en busca d’un wc i trobem el E.Leclerc, un supermercat grandiós en el qual, amb tota tranquil·litat, entrem per assear-nos una mica, rentar-nos les dents… Quan sortim estem afamats i necessitem un cafè, però abans, no volem perdre l’oportunitat de visitar el castell del poble. Així que hi anem, però no és tant com ens pensàvem. Està en obres perquè al 2003 va haver-hi un gran incendi que en va destruir 2/3 parts i els envans li treuen encant, així que deixem temps per fer dos fotos i marxem en busca d’un lloc per esmorzar.

Sortim de Lunéville i agafem la N4 en direcció Strasbourg. Ja comencem a tenir ganes de deixar França enrere i sembla que Strasbourg, en ser a la frontera, tindrà un encant més propi del territori alemany que del francès. Parem a la primera àrea de servei que trobem (de nou sentim el “caliu” de les àrees de servei de les carreteres que no són de pago... ejem). És una àrea sense res més que una família d’allò més rara on bevem cafè fred del termo i mengem dos barretes de cereals. Marxem tan ràpid com podem, ja no sé si per les ganes d’arribar a Strasbourg o si per la por que ens fa la filla gran de la família palplantada enmig del prat amb els ulls tancats (sisi, que era raríssima aquella família). Al final arribem a Strasbourg, entrem al centre, i en busca de la oficina de turisme entrem en un bucle, donem tombs i tombs i sempre acabem al mateix lloc! Tots els aparcaments són de pago. Així que decidim anar a les afores en busca d’un Mcdonals novament per trobar un lloc on poder passar la nit (hem arribat a la ciutat amb una mà davant i l’altra darrere). En sortir altre cop de Strasbourg en busca del McDonald’s veiem una àrea de servei. Com que ja son les 2 del migdia decidim parar i muntar el nostre campament per fer el dinar i, òbviament, dinar. Entre pitos i flautes ens estem allà gairebé dues hores i quan acabem decidim tornar a Strasbourg. En el camí de tornada veiem una espècie de polígon on hi ha tres o quatre hotels junts i decidim entrar a preguntar preus. El primer lloc on provem és un Ibis Budget (un hotel Ibis però a lo barato). Un noi majíssim ens obra les portes i ens dóna informació sobre la ciutat, preus d’hotels... i ens deixa utilitzar el wifi de l’hostal per poder reservar una habitació en aquell hostal des d’una pàgina web que ens sortirà més barat. Fa una calor aterradora i poder-nos estar allí fresquets i amb internet per poder-nos organitzar ens sembla un luxe... Aprofitem per mirar aquestes típiques ofertes d’última hora a veure si en podem pescar alguna... dit i fet, veiem que resta una habitació d’un hotelet per 45€ i que està molt ben ubicat, que està molt i molt bé i que té pàrquing, així que no ens ho pensem i fem la reserva (sisi un hotelet, la furgo està de lujo... però avui estem rendits i necessitem una dutxa de, com a mínim, dos hores). Quan acabem ens acomiadem del noi jove que sembla comprensiu per la nostra decisió i marxem cap al centre de Strasbourg de nou. 

Un home amb unes ulleres característiques que sembla fer més hores que un rellotge ens rep a recepció amb un humor francès una mica peculiar. Ja teniu l’habitació preparada (just havien passat 15 min que havíem fet la reserva), així que després de passar pel passadís impecable, entrem en la nostra habitació i gairebé no hem deixat les motxilles al terra que ens deixem caure al llit per tal de relaxar-nos uns instants. 

Ben nets i ben arreglats, agafem la càmera i la clau per veure que ens depara aquesta ciutat. Ens dirigim cap al centre per un caminet a la vora del riu on bicis, motos i peatons poden disfrutar dels seus respectius camins. Nosaltres, tot i tenir el mapa en mà, acabem preguntant a diferents persones la ubicació del centre per començar a mirar algun lloc per sopar. El sol s'amaga i la lluna comença a enlluernar-se, aquells carreronets tant ben cuidats i el canal que l'hi dóna un encant a la ciutat presagien un bon auguri del que trobarem.

En busca de menjar típic de la regió (recordem que, ni que no ens ho sembli, encara estem a França) trobem, com a qualsevol altra ciutat, de tot una mica: tapes espanyoles, pizzes i pastes italianes, kebabs turcs, amanides gregues... Però si ens demarquem una mica de la zona més turística (gràcies a les indicacions de dues noies molt simpàtiques) acabem fent cap a una Creperie, ens agraden molt les creps i aquí és una oportunitat d’or (encara que ja no estiguem a la regió de la Bretanya, des d’on provenen) per provar-ne d’autèntiques. Tenim la sort que el cambrer parla anglès i no se’ns complica massa la tasca de demanar el que volem. Així que, després dels 3 o 4 minuts que ens dedica per traduir tots els dubtes que tenim del francès, demanem.

Mmmm que bo! Estan increïblement bones (Oriol, hem de dir que les teves són bones... però aquestes són increïbles!!). Li diem al cambrer que tenim ganes de provar coses noves, i ell ens recomana que per beure demanem la Cidre Brut (la dry per les Crepes salades i la sweet per les dolces), una sidra francesa de poma que ens sorprèn el molt que ens agrada; fresqueta i amb les creps entra de conya. Per postres, amb lo goluts que som, ens donem el gust... una crep de xocolata! :D

Ja amb la panxa plena, decidim passejar pel centre i veiem que, tot i ser un divendres nit, hi ha més gent de la que ens esperàvem. Tot està a tope i l’ambient que trobem és encantador. Els carrers ben bonics i adornats amb les meravelloses arquitectures de cada casa, donen un goig addicional al fervor de la gent que els omple. Strasbourg es vertebra pel riu Rihn, les seves aigües i pontets esculpits estan decorats amb un gust exquisit, tot i la seva bellesa, tenen enveja de la lluna gairebé plena que es reflexa a l’aigua adormida. 

Com sempre, s'ha fet tard sense adonar-nos-en, estem rendits i decidim agafar el tram per anar cap a l'hotel.

Dia 5: Sézanne – Nancy – Lunéville

Ens desperta el clàxon d’una furgoneta: és la boulangerie (forn/pastisseria) que cada matí duu el pa als visitants del càmping. No sabem si hi serà per molta estona, així que l’Anna fa un vot del llit (quines ganes de provar els Croissants francesos!) i se n’hi va! Després d’ estar-se deu minuts amb el noi de la camioneta per explicar-li que vol dos croissants i una napolitana torna a la frago. Avui si que si: càmping gas per fer una cafetera i els croissants recent fets... ens espera un esmorzar de por!

Quan hem esmorzat ho pleguem tot i ens disposem a seguir amb el nostre trajecte sense trajectòria. Avui, però, el que volem és arribar a Nancy i passar el dia allí. Fem el camí d’una tongada (només parem un moment a Vitry-Le France per repostar de gasoil). Quan arribem busquem aparcament i tenim sort relativament aviat: trobem un lloc on no s’ha de pagar i sembla segur. Deixem la furgo i caminem i caminem per la ciutat que, segons vam llegir, és una de les més boniques d’Europa. Potser el llibre exagerava en classificar-la com la millor, però si que és bonica, i té una plaça que impressiona: Abans d’arribar-hi fem parada a un bareto i provem dos típics plats francesos: el panini (que no sabem si és francès o una còpia del panini italià) i la Brouchette, una espècie de torrada/pizza exquisita. 

Tips, ens decidim a caminar per la ciutat sense rumb però en busca de la formosa plaça que tant valor atorga a la ciutat. La plaça Stanislas és la plaça més meravellosa que hem vist mai, enquadrada per una espècie de muralla revestida en or i envoltada per una jardins que tenen principi però no en podem veure la fi. Supera, fins i tot, la plaça de Brusel·les.

Recorrem la plaça i agafem una de les sortides emmarcades per un portal daurat que li dóna elegància i per un passadís d’arbres arribem al palau del govern de la ciutat on resulta que fan una exposició d’art renaixentista (i sobre l’evolució de la ciutat) gratuïta. Entrem i l’exposició ens permet veure el palau de dins amb tot l’excel·lència de les seves sales renaixentistes. Ens sentim com emperadors per uns moments. En sortir, seguim el nostre passeig per la ciutat i finalment acabem en el parc que envolta la plaça Stanislas. Tantes hores d’intensa calor donen peu a un moment de relax molt esperat. 

Tant bon punt toquem la suau i fina gespa ens aixequem de cop! Acabem d’envair el territori d’una abella (un pel rexonxona) i aquesta s’ha defensat amb dents i ungles. La víctima ha set l’Anna, la qual ha descobert que el fang fet amb Coca-Cola és un bon remei per les picades d’abella! :) :)

Voltem una bona estona per la pau dels parcs i quan ens sentim afamats (el dinar estava boníssim però no ens ha emplenat) busquem un gelat. Emprenem el camí de tornada a la furgo i, cap a les 19h i pico, sortim de Nancy en direcció algun lloc per dormir.

Pel camí veiem un McDonals (el nostre estimat company de viatge pel seu wifi gratis) i, de nou, l’utilitzem de biblioteca: sense consumir res i amb total tranquil·litat ens asseiem a una taula durant gairebé dos hores amb la intenció de poder buscar on passar la nit que estarem a Strasbourg i per actualitzar el blog. Quan acabem, busquem una àrea de servei. La que trobem resulta ser una ronya desemparada de tot però tenim gana: sopem, que el lloc per dormir ja el buscarem quan estiguem ben tipets. Com que l’àrea no ens agrada per dormir-hi (vaia una diferència trobem de les àrees de servei de l’autopista de pago a les de les carreteres nacionals) decidim anar en direcció Strasbourg (queda més d’una hora i mitja per arribar-hi i ja són les 23h) ja trobarem algun poblet on aparcar la furgo i dormir. Fem parada a Lunéville, un poblet que a primera vista sembla una caixa de llumins però que té una grandesa amagada i que destaca pel seu castell prominent. Ens costa trobar un lloc adequat (la nit amaga secrets que el dia destapa) i després de donar uns quants tombs per la ciutat decidim aparcar al costat d’una altra furgoneta que sembla que dins també hi dormen. El lloc es ben a tocar de la carretera i quan fa una hora que intentem aclucar els ulls sense gaire èxit, decidim canviar de lloc perquè els camions que ens passen arran fan soroll i mouen la furgo... si ens quedem no descansarem, així que ens aixequem i a gairebé les dues de la matinada engeguem la frago. Al final trobem un lloquet vora unes cases. Sembla tranquil i còmode, si més no, no hi passen cotxes! No tardem dos minuts que, rendits, ja ronquem els dos.

Dia 4. Paris - Sézanne

Com ja era d’esperar, els avions no han parat de molestar. Després de dormir a tranques i barranques, decidim posar ordre al nostre viatge i aprofitar la connexió d’internet per mirar couchsurfings. Portem massa dies d’aquí cap allà i tenim la sensació d’estar passar ¾ parts del nostre viatge a cavall de la furgo. Les coses sempre passen per alguna cosa, i potser la multa d’ahir va ser un: Ep! No us perdeu dels vostres plans de veure-ho tot. Esmorzem dins l’habitació de l’hostal (no anava inclòs en el combo room + noisy planes + bed almost broken) i san torme-m’hi!

Després de sortir de Paris, aconseguim agafar la nacional i emprenem rumb a Nancy. Una bona munterada de camions i els petits i curiosos pobles que anem trobant ens relaxen: hem deixat enrere l’atracament dels peatges francesos. Una cosa que ens crida molt l’atenció és l’espectacular mà de rectes INTERMINABLES que hi ha i les explanades que vesteixen de mil colors la carretera. Quan portem una bona estona d’esfalt monòton sentim el run-run queixica dels nostres estomacs, així que decidim desviar-nos a la primera sortida que trobem.

Sézanne, próxima sortida a 1000 metres. Aquest petit poble ens obra les portes de bat a bat i se’ns presenta com la compensació kàrmica a la “desafortunada” nit passada. Fem una visita ràpida pel poble per veure on podem ficar-nos a dinar. Decidim apartar-nos una mica del poble i trobem un càmping on no para d’arribar gent. Dinem a l’aparcament del càmping i ens adonem que el trànsit de gent té una raó de ser: tothom va a la piscina!

Quan pleguem els bàrtuls del dinar ens sentim cansats (com entraria ara una migdiada!) així que, per curiositat (no pretenem quedar-nos aquí més que l’estona de dinar) anem a preguntar preus al càmping per poder entrar a la piscina. 5’80€ per tots dos!!?? L’Anna no diu res més... gira cua i se’n va a la furgo a buscar el banyador!! Però encara li queda temps per flipar en sentir que el Joel pregunta en un anglofrancescatala estupendo quins preus tindria quedar-nos a passar la nit. No pot ser... 8,60€ tot inclòs: nosaltres dos, la frago, l’estància amb dutxes, wc etc... i la piscina!! No ens ho pensem i donem un gir a la nostra ruta. Aprofitem aquesta oportunitat que se’ns presenta i les ànsies de piscineta i relax fan caminar les cames en busca de la frago: ens quedem fins demà.

Passem la tarda a la piscina. Sota l’ombra d’un arbre, a la gespa fem una migdiada i després el Joel es banya (l’Anna es mulla els peus perquè fa fresqueta i l’aigua gela!). Quan es gira veu el Joel sortint de la piscina perquè el socorrista el fa sortir... Ai mare, què a fet ara!? Mare meva, aquests francesos son la leche.. resulta que ha de sortir de la piscina perquè porta el banyador massa llarg!! A França, o vas amb banyadoret arrapadet arrapadet o no entres a la piscina!

Ja són gairebé les sis, i si volem veure una mica de vida al poble, ens hem d’afanyar (molts comerços tanquen a les 17h i alguns a les 19h, però cap resta obert després de les 19.30h). Ens canviem i anem a fer una visita al poble. Caminem pels seus carrers una mica morts però bonics. No és el poble més maco que hem vist fins ara però té el seu encant. Aprofitem per comprar una mica d’enciam i un parell de pomes (els nostres estomacs necessiten menjar una mica de verd!) i per provar la baguette francesa, que és espectacularment bona! Quan ens cansem de donar tombs pel poble ja adormit (i això que només són les 20h) ens en tornem al càmping (encara hem de netejar tots els estris del dinar, haurem de fer el sopar i volem aprofitar per ordenar la frago que sembla una deixalleria!). Però quan arribem allà i sentim la calma i la brisa que passa l’únic que ens ve de gust és asseure’ns a la gespa i fer una cerveseta i un pica pica. Quan ens acabem la cervesa traiem els escacs i l’Anna pot percebre el gust no només de la derrota, sinó de la pallissa... cansada de perdre, al cap de dos partides, ho plega tot amb la intenció de començar a fer el sopar. Ens preparem un soparet de campionat i ens el mengem a la fresqueta del capvespre -nit sobre el mar de calma en què s’ha convertit el càmping ple d’europeus que sopen a les 19h i dormen a les 22h. Quan acabem, rentem, muntem el nostre niuet i, rendits, ens adormim a l’acte.

Dia 3. Mont St Michel - Paris

Distancia: 398km

Obrim els ulls, fem córrer la porta que havíem deixat entreoberta per poder respirar i veiem la lluentor que entra amb tot el bat de sol. Entre remolon i remolon aconseguim posar-nos de peu i plantar-nos fora la furgoneta, quan veiem que tots els camions i altres caravanes/cotxes que havíem trobat ahir a la nit, s’han esfumat. Primer ens estranya... després no tant. Són les 10h del matí,i nosaltres encara no ens hem acostumat al horari europeu… (o potser és que no ens hem desacostumat de l’horari de vacances!). És clar que si, estem de vacances i que es noti (!!!), que darrerament ens hem notat més estressats que en període d’exàmens!  Ens sentim uns domingueros de mucho cuidado: mentre els gavatxos comencen a arribar i muntar tot el tenderete per dinar, nosaltres preparem un bon cafetó i traiem l’esmorzar!

Ben tips i ben preparats per afrontar el que queda de dia, posem rumb Paris, la ciutat de l’amor! Ens esperen a un hostal de 2 estrelles al sud de Paris.

A falta d’uns 100 km per arribar parem en una àrea de picnic, disposats a menjar els macarrons amb tomata i la seva bona oloreta. Estan d’allò més bé! No són com els de casa, però deu n’hi do! Perquè no podem gratinar-los eh, que sinó... mmmm!

Cada vegada més i més cotxes, més i més carreteres: estem entrant a Paris. Ens dirigim a un tal Chilly-Mazarin, el qual creiem que és una barriada del sud, però que resulta ser un poblet que del “Sant quintin”. I ja van dos sopars Àngel...  sort del GPS de nou!!!, perquè sinó probablement  encara ara donaríem voltes per allí. Bé, aconseguim arribar-hi i parem a un McDonals per buscar exactament la direcció de l’hostal (nosaltres, tan llestos, només havíem apuntat el poble...). A la fi, entre fet i fet aconseguim arribar-hi que ja són passades les 19h. L’hostal de 2 estrelles és bastant cutre però ens l’imaginavem pitjor, tenia tele i tot!! Només aparcar la furgoneta vam descobrir dues raons per les quals aquell hotelet cutre però correcte era tant barat: d’una banda (ja ho havíem notat) estava al cul del món i, per l’altra, en sentir un soroll fort i sortir fora,  veiem que són els avions que aterren just a un aeroport situat a pocs metres darrera l’hostal.. Sorpresa! Tal i com ens diu la de recepció, els avions comencen a partir de les 6 del mati...!! Si senyor, tenim la sensació que acabem de triomfar com la Coca-Cola, i això que el millor encara està per veure...

Deixem tot l’equipatge i la furgo al pàrquing de l’hostal, i marxem pitant per poder acabar d’aprofitar el dia i veure una mica de Paris, ens fa una mica de cosa deixar la furgoneta al cul de París... però vaja, què  hi farem! Sense tenir-les totes, sortim de l’hotel manantial dels fujitsus amb una direcció: La Torre Eiffel! Agafem un bus que ens porta a l’estació de tren, que ens surt per la cara perquè  l’autobusero no té canvi i ens deixa passar! A l’estació primer problema: Què fem? pillem una T-10 com a Barcelona, segur que n’hi ha d’haver... bingo, veiem que també n’hi ha, el que passa és que hi ha dos tipus, la que deu ser normal i una reduïda, preguntem a un noi si a la tarifa reduïda inclou els estudiants i ens contesta que si. Perfecte, nosaltres amb total confiança agafem aquests bitllets i intentem entrar... ERROR! No ens permet l’entrada.. per sorpresa nostra aquest tiquet només serveix per dins Paris.. Tornem-hi, agafem un nou tiquet.. aquesta vegada agafem el que equival al tiquet senzill a Barcelona, 3,35€ per cap i a disfrutar dels 15 minuts fins a la capital. El viatge passa en un tancar i obrir d’ulls perquè coneixem un parell de currantes francesos que acaben la jornada laboral i tornen cap a casa. Com que els hem sentit xapurrejar una cançó en castellà que cantava un cantaor (i que, com ens diuen fa temps que volen practicar-lo) els tallem la conversa. Com tot turista, volem anar a veure la Torre Eiffel. Per casualitat, la noia (molt simpàtica) també va en la mateixa direcció. Agafa el mateix metro que nosaltres i, durant el trajecte, aprofita per donar-nos quatre consells que ens dirigiran una mica en direccions diferents (més profitoses) que la resta dels 46.893.432 guiris que es dirigeixen a la Torre il·luminada. La noia (escrivint això ens adonem que no ens va dir el seu nom) ens recomana baixar dos parades de metro després de la de la Torre Eiffel (parada Trocadero) que té unes vistes més espectaculars. I que, a més, ens permetrà veure-la prèviament des del metro. A més a més, ens recomana que ens afanyem, perquè cada dia a les 22h la torre Eiffel s’il·lumina amb llums intermitents, cosa que la fa molt més bonica. En acomiadar-nos de la guia improvisada ens sentim una mica com callejeros viajeros. Amb la càmera en mà sortim del metro per disfrutar d’aquest maravellós i romàntic moment!

Encandilats pel moment, passa l’estona i ens adonem que entre fet i fet s’han fet més de les 23h i que no hem sopat, així que després de donar un tomb pels voltants i veure un gran (i carississim) ambient, decidim comprar un sandwich i anar cap a l’hostal de nou (1h i 30’ de camí). Paguem al metro amb la T-10 que tenim i arribem a l’estació de trens per fer trasbord, seguim les indicacions del nostre tren RER-B fins que... SORPRESA!! Entre passadís i passadís ens trobem els revisors, aquells personatges tan inútils que hi ha a tot arreu! Bueno, comencem a treure el tiquet i el Joel passa el control... L’Anna, i el seu bolso-bossa del doraimon no troben el tiquet de cap manera. Al final el troba, l’hi ensenya a la revisoraamargadamarranaquefaunanyquenopiiip i aquesta li prohibeix el pas! Li comença a fotre la xapa amb francés i l’Anna no s’entera de res, fins que li diu que aquest tiquet no és permès per nosaltres i que ens han de sancionar per la infracció comesa. El Joel s’apropa i li tornen a demanar el tiquet, per tonto, també sancionat!! Total, li expliquem d’una manera o altra el que ens havia passat a l’hora d’agafar el tiquet, que és el que ens havien dit, nosaltres que coi sabiem! La tia, més subnormal no podia ser, tossuda com una sola de sabata, no escoltava i es reiterava a repetir pagueu o truquem a la poli. En aquell moment apareix un monstre horrendo que resulta ser la jefa de la revisoraamargadamarranaquefaunanyquenopiiip. Pensem a veure si aquesta és més benevolent i esperem que ens entengui més. A l’instant que li comencem a explicar el que ens passava, comença a cridar, parlant amb aquesta manera típica que tenen aquest gabatxos com si tinguéssin un gel a la boca i ens dóna a entendre que no parla anglés. Total, li demana a l’altra que o paguem JA o truca a la poli... No res, com a bons turistes, acabem de pagar la nostra novatada... claudiquem i apoquinem els 60€ de multa, 30€ per cap. I això que la noia/guía imprvisada ens havia dit que els revisors no passen mai i que ni que ens demanessin el tiquet si els explicàvem la nostra situació no passaria res! Bueno... què hi farem, al menys som capaços de veure-hi la part positiva... i és que 30€ no son els 50€ de Barcelona (els quals nosaltres hauríem de multiplicar per 2)!!

Va, anem a dormir que prouta ràbia ens ha fotut. Aconseguim agafar el tren i arribar per tornar a agafar el bus que ens porta a l’hostal. Tot estava molt desert i ja patiem perquè estigués bé la furgo, només faltava que li passés algo!  Buuff! Està intacta!

Després del patiment per deixar la furgo allí, el car que és el transport públic i la gran experiència que ens hem endut (positiva com la torre Eiffel i negativa amb la multa) decidim que ja en tenim prou de Paris, que preferim continuar amb el pla i evitar les regions tant turístiques.  Així que ens proposem que demà seguirem amb la nostra ruta. Agafem un mapa i decidim que volem anar cap a Nancy! Hostal al cul de París i batejat per la simfonia de l’aeroport, Bona nit!

Dia 2: Rennes – St. Michel

Mamma mia!! Ens despertem amb l’olor a Crepe (que per cert, ahir vam descobrir que són típiques de la regió francesa de la Bretagne) que ens ha preparat la Mariannick, amb el seu cafè i tot a taula! Aquesta dona és formidable i la seva hospitalitat sembla no acabar-se... Fins i tot ens ha regalat un CD de música bretona perquè ens emportem un trosset de la seva regió (que tant estima) a casa!

Amb l’estomac ple i els continus agraïments a la Mariannick, ja tornem a ser al nostre raconet de món: la furgo. Anem a un super a comprar pa (no és la típica baguette francesa però s’hi assembla força) per fer-nos uns entrepans per dinar. Aquí arriba el primer dilema: anar al Mont St. Michel o anar a Saint Malo (un poble coster que ens havia recomanat el Kelig). L’aposta de l’Anna és anar primer a Saint Malo i després al Mont St. Michel mentre que el Joel prefereix anar directament al St. Michel. Al final decidim anar directament a veure l’espectacular Mont St. Michel, un petit poblet emmurallat en una illa on quan la marea és alta queda completament envoltat d’aigua i quan és baixa queda envoltat d’un desert de fang molt bonic.

Per un moment vam sentir-nos com a casa, allò semblava les Rambles... més gent i  més cotxes no podia haver-hi! Com ja ens anem acostumant, aquí tampoc hi ha res gratuït, el pàrquing era de pagament i a més a més, ens van enviar al pàrquing de les autocaravanes. En el punt que la barrera s’anava elevant per deixar-nos passar, vam ve la quantitat que hauriem de pagar i... PAM! Un altre patatús: 20€ per deixar el cotxe a tres quarts d’hora lluny del mont Saint Michele!!!! (el pàrquing de cotxes valia 12,50€). Lo bo d’aquell pàrquing era que era com un càmping. Els 20 euros dolorosos et permetien deixar el cotxe allà durant 24 hores i la gent el feia servir com a càmping: hi menjava, descansava i, no ho vam poder veure perquè vam marxar, però suposem que també hi dormien.  
  

Una vegada tornàvem a estar al pàrquing, vam veure que l’opció de l’Anna hagués estat molt millor. Es que aquestes dones, sempre tenen raó... Resulta que la marea pujava a les 21h de la nit, i que la ciutat emmurallada hauria estat molt més espectacular si hagués estat envoltada per l’oceà atlàntic. A més a més, a partir de les 19h tot canvia: es tanquen algunes paradetes però s’obren les portes del castell i d’alguns museus que durant el dia estan tancats.. A més a més, s’obren les llums i es posa música per crear una atmosfera fantasiosa mentre veus caure el sol a l’horitzó darrere Sant Michele. Nosaltres érem allà des de les 17, i esperar-nos fins la caiguda del sol, amb el cansats que estàvem (ens havia sortit tot el cansament del dia anterior de patac quan caminàvem cap al poblet) se’ns feia una muntanya quedar-nos dins tan tard. Així que, amb la calma, vam tornar al nostre estimat i baratissim pàrquing.

Un cop allà (sembla ser el dia dels dilemes) ens plantegem novament què fer amb les nostres vides (bé, de moment potser n’hi ha prou en pensar on poder passar la nit). Després d’omplir una llibreta de pros i contres de les nostres opcions, decidim que anirem a Paris l’endemà, però que abans hem de trobar algun hostal/alberg per poder estar tranquils i bé.  La qüestió és que necessitem internet per poder fer la reserva, així que amb un bon mal de panxa per no aprofitar fins l’últim cèntim els 20 maleïts euros, abandonem el “càmping” on totes les autocaravanes ja estaven fent el sopar i preparant per acampar tota la nit i ens dirigim a la búsqueda i captura d’un Mcdonals per tenir internet. Pontorson, aquest va ser el poble afortunat que ens va salvar pel fet de tenir un Mcdonals i poder fer una reserva per un hostal al sur (zona més tranquila) de Paris! El Joel és lent a collons... triga més de tres hores en menjar-se una cheeseburguer!! :P.

Enmig del no res i sense més reparo que el fred que enmig juliol es clava, ens quedem amb total calma al pàrquing del mateix Mcdonals, on decidim continuar aprofitant la Cheeseburguer per coure el dinar de demà i posar una mica d’ordre (el mínim que ens permeti trobar les coses) entre el caos de tot l’equipatge. També aprofitem els últims rajos de la bonica posta de sol: traiem el nostre càmping gas per fer la primera flama i preparar el sopar i el dinar de l’endemà... Com que no sabem on serem, ni com estarem aprofitem ara per ser previsors: un tupper mai està de més quanno tens ni idea on seràs l’endemà a la mateixa hora, mai sobren els “persidecas” quan  vas senserutamarcada.

No ens vam adonar que la nit se’ns va recolzar sobre les espatlles. La lluna creixent ja estava ben alta i faltava saber on plantar el campament per passar la nostra primera nit a la furgoneta. Amb la intenció d’escurçar camí cap a Paris, agafem l’autovia en busca d’una àrea de servei. Estem rendits i necessitem un lloquet on poder estrenar el llit del pare de l’Anna. Entrem a la primera àrea de servei que trobem (aquí a França estan molt ben acondicionades i l’estesa costum de viatjar amb autocaravana fa que  s’utilitzin molt. Ens trobem parats a “l’Aire de Baire” i despleguem el llit per primera vegada. També montem la mosquitera que tant temps ens ha dut tenir acabada Ja teniam el pijama ficat i de cap al llit.