Ens llevem bastant tard. Avui tampoc hi ha cap pla que ens trepitgi els
talons i podem estar-nos al càmping fins les 12, així que ens ho prenem amb
calma: ritual diari, esmorzar ben entaulats, i ens posem o bé a posar ordre a
la furgoneta ( és impressionant com en un espai tan petit s'hi pot acumular tant
el caos) o bé a fer blog. Per aprofitar bé la connexió d'internet anem a la
saleta cuina/menjador que hi ha al bell mig del càmping. I, ja que som aquí,
ens posem a fer el dinar. Bullim una mica de pasta entre tecla i tecla,
remenant fotos i fotent-nos cops de cap amb el marc de la porta (una mica més i
el Joel se’ns queda majara, amb la bretxa que s’acaba d’obrir!) i així se'ns fa
l'hora d’acomiadar-nos del xicot tan simpàtic de recepció i d'abandonar el
càmping. Així i doncs, sota el cel encara amenaçador, pleguem el tenderete i
marxem.
Sent conscients que avui és l’últim dia que trepitgem territori alemany i
que, després de travessar la frontera ens espera de tot menys coses barates, a
mig camí parem a fer unes quantes compretes... aprofitem per repostar el que
esperem que siguin les últimes provisions abans d’arribar a Itàlia! I entre
pitos i flautes se’ns tornen a fer les tantes. Ja són gairebé les 16h quan
parem a una àrea de servei a menjar-nos l’amanida de pasta que hem fet al matí.
Quan acabem de dinar, ara ja si que si, ens dirigim cap a Suïssa!
Triguem unes tres hores en arribar a la frontera, però quan hi arribem amb
els nervis a flor de pell, desitgem que el viatge hagués estat encara més
llarg! Tenim la furgoneta a rebentar de coses.. i com ens parin, ens haurem
d’estar aquí una bona estona explicant la nostra aventura…
I si, ens paren. Matricula espanyola, una furgoneta de 2’7 metres d’alçada
amb dos joves a dins amb cara de no haver trencat mai un plat... en serio? Ens
paren? Sí, ens paren. Un noi jove, alt, guapo i santificat per ves a saber quin
sant, ens fa les indicacions perquè ens desviem. Ens pregunta d’on venim, on
anem, per què som allà i què portem al darrere. Que què portem dius? A part de casa nostra res, tranquil. Amb tota
la sinceritat del món li expliquem mitja vida nostra i miracles, li “declarem”
tot el menjar i beure que portem (alguna conserva, quatre paquets de pasta i
arròs, begudes, etc. ) i ell, a cada paraula, sembla que el to facial li cau
una miqueta més... com més parlem, ell més va empal·lidint... al final, ens demana la documentació.
Nosaltres amb tota la bona fe, li ensenyem absolutament tots els papers que
portem al cotxe: carnets de conduir, dni, assegurança, targetes i pegatines...
tot. Ells ens demana que ens esperem una estona. I quan torna, com era obvi,
ens demana que li ensenyem el darrere.
Des de davant, l’Anna escolta la conversa: “aquí hi ha el menjar, en
aquesta caixa hi ha els medicaments, en aquella motxilla els anoracs i la roba
d’hivern, aquí portem unes ampolles de vi, perquè sap, vam anar a fer la ruta
del Musela i vam comprar vi per portar a casa..., i aquí hi ha els coixins, ah!
I aquí tots els pijames, els hi ensenyo? Perquè nosaltres som estudiants i
vivim en un pis d’estudiants...” Si abans l’home estava pàl·lid ara ja no li
queda sang a la cara. La seva expressió és un poema: entre una mescla
d’alucinació, terror, mofa i compassió ens acaba dient que tirem, que no
complim ni de bon tros cap tipus de normativa que ells tenen, però que tirem. Suposem
que ens ha vist tan sincers i tan paletos que ens ha salvat la vida.
Encara no hem tingut temps d’apujar les finestres que tot l’aire que havíem
estat comprimint durant la mitja hora que ha durat l’interrogatori, surt
esperitat. Cridem, cantem, saltem i ho celebrem quan gairebé ni tan sols hem
passat la barrera…
I acabem de fer camí cap a Basilea, que es troba gairebé a la frontera.
Quan entrem, fem cap de ple a la plaça central de la ciutat i parem just davant
de l’oficina de turisme, on demanem una guia o llista de càmping on poder
passar la nit. Resulta que no hi ha cap càmping a menys de 20 km, així que anem
en busca d’un hostal.
Agafem una guia on surten tots els hostals i hotels de la ciutat i ens esfereïm pels preus. Acabem pensant que no són euros el que hi posa, sinó Franks suïssos o que està equivocat. Probablement aquí no tinguin en compte els descomptes, etc. El primer hostal que provem és l’únic youth hostel de la ciutat, i només entrar-hi ja ens en sorprèn el luxe. Ara bé, la sorpresa desapareix per deixar lloc a la por quan preguntem els preus. Perdona? Ens hem equivocat... pensàvem que això era un youth hostel, i no un hotel de 5 estrelles!! “tots els preus són així a Suïssa?” se li escapa a l’Anna. “ Oh i tant, nosaltres som dels més barats...” Mamma mia!
Ens ho pensem, però al final decidim anar a provar a un altre hostal que hi ha a l’altre costat de ciutat, no fos cas que fos més barat. I si, quan hi arribem aquest no és que tingui els preus europeus, però si que és més barat. Agafem una habitació per dos i un tiquet de pàrquing privat. Quan anem a veure el pàrquing per deixar la furgoneta resulta ser massa baix i ens quedem sense... la pega és que ara haurem de buscar un altre pàrquing i lo bo és que primera, el que trobarem serà gratis (ens ha donat el mapa d’una urbanització on no es paga) i segona ens torna els diners que hem pagat pel pàrquing en Franks suïssos! Si més no, ara tindrem algo de cash.
Quan ens hem mig instal.lat a l’hostal (una habitacioneta d’allò més còmoda i uns banys perfectes) anem a aparcar la furgoneta i a donar un tomb per Basilea.
Trobem l’aparcament de seguida, i tampoc està tan allunyada del centre!
Així que després d’aparcar ens dirigim xino xano cap al centre.
Amb l’ajuda del
mapa acabem arribant a la mateixa plaça on hem fet cap fa unes hores i, des
d’allí, caminem fins a veure bona part de la cuitat.
Podem veure els carrers impecables, les zones més excèntriques, la catedral i les vistes que l’acompanyen des de la plaçoleta del costat...
...fins que topem
amb un dels ponts que salven les distàncies entre ribera i ribera. És un moment
idíl·lic...
...la temperatura ha baixat, al igual que el sol, estem cansats però
contents, i el rastre de llum que va deixant la posta de sol ens recorda una
cosa: que estem junts en el viatge de les nostres vides.
Quan ja ens sentim prou esgotats i veiem que els temps abans no tanquin el super se’ns esgota, anem cap a l’hostal. Parem a un coop (quants records ens porta a tots dos de quan érem d’Erasmus!) per comprar quatre coses per fer el sopar i arribem a l’hostal.
Fem el sopar a la cuina psicodèlica de l’hostal: una
pizza, revuelto de xampinyons, amanida i pa amb tomata. Mmmmm.... quin plaer
gaudir d’un forn!! I d’una cervesa fresqueta que hem posat a la NEVERA!! Gaudim
del sopar d’una manera que feia temps que no gaudíem i, quan acabem, intentem
connectar-nos a internet. Després de molts intents, com que no funciona decidim
anar a dormir. Demà serà un dia intens, i val més descansar.
