dilluns, 6 de gener del 2014

...I un dolç comiat.

Avui costa fer-se a la idea que aquestes quatre parets ens hagin vist crèixer quan avui semblen tan desconegudes. L'olor del coixí ens fa perdre'ns en un món que sembla de tot menys real. No sabem quants minuts han passat entre que hem obert els ulls i hem reconegut l'estància. Però tan se val, una mescla entre la màgia d'un estiu que s'esgota i la sensació d'haver-ho somiat tot ens fa somriure entre llaganyes...

Des que vam marxar de casa, ara fa més d'un mes, hem viscut i sentit moltes coses... Hem atravessat llocs que ens han fet petits i lidiat amb experiencies que ens han fet grans; hem rigut llàgrimes i plorat somriures.. I a cada pas que hem fet hem anat coneixent una mica més de món, un trosset més de vida, un oceà més de nosaltres mateixos. La vida a vegades et fa regals que, merescuts o no, t'omplen l'existència i et recorden que estas viu...

I això és tot i és no res, amics. Ara, que hem acabat el blog, sembla com si realment tot s’hagués quedat en un somni, el nostre somni d’estiu. Tenim la sensació que el fet d’allargar el tancament del blog era com deixar entreobert un estiu que no només ens ha canviat i ens ha fet créixer com a persones, sinó també com a parella, convertint-nos en confidents, en companys,... Recordant-nos qui vam ser, ensenyant-nos qui som, mostrant-nos qui podem arribar a ser.

Al llarg d'aquest estijjju hem passat moments de tot, hem caminat entre les estrelles però també hem xafat brases, hem viscut entre núvols de sucre o entre mars remoguts... però avui, fruit dels capricis dels records, només guardem a la retina els paisatges idíl·lics, conservem a les butxaques els somriures i al cor, només ens hi quedaran les aventures dolces.

Mentre fèiem plans, sabíem que el que ens proposàvem probablement era una experiència una mica atrevida, però ara, un cop passat, la repetiríem mil vegades més si la vida ens donés l’oportunitat. Els moments difícils es dilueixen amb el temps, els entrebancs s’esborren... i tot el que queda és aquesta suau remor dolça que fa olor a felicitat.

Així que si, si mai se us presenta l’oportunitat, si us plau, no deixeu que les pors, la comoditat o les previsions us impedeixin poder gaudir d’allò que sabeu que us pot donar un bri de llum en aquest món que a vegades és tan opac. Llenceu-vos al vent, perquè és veritat allò que diuen que quan un tren passa, s’ha d’agafar, perquè encara que segur en vindran d’altres, cada un és especial. En cada tren poden passar coses d’aquelles meravelloses en les quals s’atura el món de cop, instants d’aquells que ens recorda que estem vius!

Per tancar aquesta caixeta plena de dolços en la qual s'ha convertit aquest blog, no podem dir l'adéu definitiu sense donar les gràcies a tots aquells que vau rebre la notícia que marxàvem amb un somriure. Moltes gràcies a aquells que, amb els ulls il·luminats per la il·lusió ens vau dir que estàvem pirats. Gràcies a aquells que ens vau desitjar sort, perquè en alguna que altra ocasió ja us diem ara que ens va anar molt bé! :)

Gràcies especialment al Pare Pere per la furgoneta i el mecanisme tan luxós que ens vas idear; a la Mare Elvira per les teves idees, pel teu entusiasme en la nostra partida, pels preparatius a última hora..., gràcies també al Pare Manel pels processos burocràtics i la confiança, a la Mare Gemma gràcies per ser la primera en fer-nos llençar al precipici, gràcies per tanta injecció de positivisme (en aquell moment i sempre) i per preservar-nos nodrits durant un mes i mig amb aquella bossa d'embasats al buit. Gràcies al padrí Jaume i a l'avi Josep, que ens han seguit a cada publicació i ens han esperat a casa amb candeletes!! Gràcies al Gerard per el seu enginy i generositat. Gràcies, sobretot, a l’Oriol i el Roger (vosaltres sabeu perquè). Gràcies també a l’Àngel i la Montse pels seus consells, regals i ajuda que ens van facilitar l’aventura en molts moments. Gràcies a la Maria i el Jordi perquè, a la seva manera, ens van fer arribar la seva força i bons desitjos.

Gràcies a tots els que durant el viatge ens heu acollit a casa, enriquit als càmpings, acompanyat en el trajecte i guiat en la pèrdua i les troballes. En especial, no sabem com agrair el Jordi, l’Àngels i l’Ariadna aquell oceà enmig del desert que va ser la seva rebuda a casa seva.

Gràcies, a la fi, a tot vosaltres... que ens heu seguit en la distància, que a cada pas ens heu animat a continuar!   

  


Aquest ha estat el nostre viatge, diferenciat en dos trams: pujada fins al destí més allunyat (Praga) i tornada cap a casa. En total hem fet 8153 km i unes 100 hores de viatge, més les hores i temps que hem viscut dins de la furgoneta!

Dia 45. Valence - Boí Taüll - Casa

I no sabem si és perquè tot i la seguretat amb què hem lligat totes les portes de la furgoneta, el neguiteig se’ns ha quedat enganxat, si són les ganes d’emprendre camí o si són els nervis de tornar a casa i deixar-ho tot enrere... però a quarts de sis del matí, tots dos, com si hagués sonat alguna alarma, ens despertem de cop. Encara és negra nit a fora, i ens espera un dia de trajecte dur, però se’ns ha acabat la son. Així que amb els ulls com a plats decidim que, si no podem dormir, com abans sortim abans arribarem... I si, ens aixequem. L’eufòria ens aixeca d’un vot. Avui, després d’un mes i mig sense parar ni un minut, és el dia de tornar a casa. 

Amb una barreja de sensacions que mareja ens llevem en el nostre últim dia a la furgoneta. Pleguem per últim cop els llençols, els coixins i el llit. Anem per últim cop a rentar-nos la cara a la pica del bany de l’àrea de servei i marxem. A les 6 ja tornem a ser a l’autopista de nou. Casa, ara, ja queda dibuixada en l’horitzó.

I anem tirant... sin prisa pero sin pausa.  Són les 9 quan parem a esmorzar a una àrea de servei. Està molt concorreguda i per nosaltres, que ja fa tres hores que rodem, sembla com si aquella gent fossin un grapat de domingueros que paren a fer el vermut. Esmorzem el nostre estimat pa amb Nutella, un cafè, i tornem-hi, carretera i manta.

Tornem a parar encara a repostar, de gasoil i de cafeïna. I seguim. I seguim. 5, 6, 7 hores conduint... I al final, per on vam entrar a Europa en decidim sortir: passem per Vielha. Els pares del Joel son a Boí, així que dinarem allí i així, al menys, fem parada llarga abans d’arribar definitivament a casa.


Són més de les dos de la tarda quan tornem a xafar aquesta, la nostra pàtria. Ens sentim esgotats, nostàlgics però il·lusionats a la vegada... de moment, les ànsies per sentir de nou la comoditat del dia a dia, el caliu del nostre llitet, l’olor a casa, etc. eclipsa la tristesa de deixar enrere aquell somni d’una nit d’estiu...


Dia 44. Torino - Valence

Amb el regust a pluja sota les parpelles ens despertem aquest matí de finals d'agost. La petita i còmoda habitació d'hotel ens dóna la benvinguda en aquest últim dia de turisme. Vam venir a Itàlia amb un objectiu: el menjar!! Així que ens aixequem amb els plans encara difosos però amb la reserva d'algun moment per gaudit d'una de les millors coses que té aquest país: el menjar!


Ens despertem passades les 9, i com que no hem de deixar l'hotel fins les 12 i saben que avui el dia serà mogudet i la nit esgotadora, fem el manta durant una bona estona... Fins que ens adonem que avui és el nostre últim dia que passarem sencer perduts en aquests móns. I ens aixequem d'una revolada! Sense dutxar-nos i a mig vestir baixem a baix a esmorzar. Quan arribem a baix ens alegrem molt de, al menys, havernos netejat la cara!! Tothom esmorza ben tocat i posat.. I nosaltred semblem dos resacosos enmig de la vitalitat de la gent. L'esmorzar fa molt bona pinta però després de la comilona d'ahir a sopar i la que sabem que ens espera per dinar (òbviament no marxarem sense probar la pasta...) esmorzem com dos mixonets.

Quan acabem pugem a l'hotel, ens dutxem llaaaargament i ho repleguem tot (i quan diem tot, vol dir tot!). Quan l'habitació està més o menys en condicions i sense rastre nostre, marxem.



A baix entreguem les claus i, tot i que amb el noi d'ahir vam quedar en què li pagaríem avui el pàrquing, com que la pájara de recepció no se n'antera de res li diem que ja el vam pagar ahir... Pim pam, furgoneta ben guardada, protegida.. I gratis eeh!! Al menos amb això compensem el robo a mà armada que és el transport públic en aquesta ciutat!! Així i doncs, agafem la frago i marxem. No hem traçat plans concrets.. Dependrà de les circumstàncies el que farem avui. Si trobessim aparcament al centre igual li fem un cop d'ull, si veiessim algun centre comercial igual hi anem... Al final ni trobem aparcament ni un centre comercial i ja és passat el migdia, així que anem directes a una botiga/mercat on ens ha dit la recepcionista de l'hotel que tenen el menjar en general i la pasta en particular de més qualitat de la ciutat: el Eataly. Hi anem i ens hi estem una bona estona... Oh i tant si és de qualitat!! Hi ha pasta d'absolutament totes les mides i colors! Salsa, arrós, galetes... Al final, el carregament que fem espanta a la caixera! Ja que ho fem, ho fem bé! Carreguem pasta per, com a mínim, un any!

I quan sortim ja no sabem ben bé què fer... Volem comprar algun formatge i no ens compensa massa tornar al centre de Torino (per l'accès tan difícil que té, la impossibilitat d'aparcar...) així que anem a un centre comercial que hi ha a les afores a dinar. Donem uns quants tombs per aquest centre immens fins que se'ns obra la gana. I és llavors quan busquem un lloc per dinar. Com us hem dit ahir vam penjar pizza i no ens va decepcionar gens... Avui toca la pasta! I no, tampoc ens decepciona ni una mica! Fem cap a un restauranet (entre els molts que hi ha) d'aquests rollo take away on podem agafar un platet amb diferents tipus de pasta. Ens encanta! Quan acabem, estem massa tips per probar la tercera millor cosa d'aquest país: el gelato. Així que passem... Un altre dia ja tornarem només a menjar gelat!! :)

Després de dinar donem encara uns tomets més, comprem quatre cosetes i, quan són gairebé les 5 ens adonem que ja no ho podem allargar més: ha arribat el moment d'agafar la furgoneta i emprendre camí cap a casa... Ens esperen encara unes 15 hores de viatge (més o menys) i si volem arribar a dinar a Taüll, val més que posem fil a l'agulla!!

I sisi... Li posem!! Agafem carretera i manta i ja no la deixem fins haver fet la meitat del camí. Parem al sud de França, a Valence, quan són gairebé les 10 de la nit i ens sentim ja massa cansats i amb ganeta com per continuar conduint, així que parem a una àrea de servei prop d'aquesta ciutat. L'àrea de servei, com totes les franceses fa un goig que enamora... Els banys néts, desinfectats i perfumats fins i tot, taules on menjar-hi i llums sota les quals parar, tot és perfecte menys el fet que som al sud de França i ens han dit que aquí un està menys segur que una gallina enmig de dos llops!

Quan arribem passegem una estona per l'àrea i veiem que tot està perfecte, que hi ha u  bar restaurant que ho custodia tot i que els camioners descansen tranquils... Així que preparem els nostres últims pèsols amb pastanaga del viatge (como no) i sopem asseguts sobre una cera al costat de la furgoneta. Quan acabem, freguem bàrtols i anem a dormir pitant en la que serà la última nit en la nostra estimada furgo. Ens sentim segurs... Però por si las moscas, ideem un sistema de seguretat que pa qué! Dins la furgoneta enllacem totes les portes per dins amb cordes, de manera que sigui impossible que ningú ens ho obri des de fora! Fem 45 nusos (el problema ja el tindrem demà però avui val més ser precabuts), montem el tenderete i, finalment, ens posem a dormir.

Dia 43. Lausanne - Torino

Sisi... ho heu llegit bé! Tot i que no entrava en els nostres plans, al final també hem acabat xafant Italia!! I tot per les ganes de menjar una bona pizza... però no ens adelantem a les circumstàncies i anem per parts, perquè tot i que el dia ha estat bastant light (dia de trajecte llarg amb la furgo) també ens han passat coses interessants que val la pena recordar! Ens llevem a Lausanne a les 7.30h! i ens afanyem per, en una hora, poder-ho tenir tot enllestit per marxar. Aquesta es la ciutat on està situat el COI (Comité Olímpic Internacional) i paradoxalment el camping està situat just al cantó de la seva seu!!




I sisi, a les 9h del mati, ja em fet les primeres fotos del dia i ja som a la carretera que ressegueix el llac (imagineu-vos les vistes) en direcció a la frontera!! Amb els pitiplins de corbata anem baixant llac avall fins a desviar-nos a l'autopista i poder anar directes cap a França primer i Italia després. En entrar a Suïssa ens vam trobar el mismissim Sant Pancrasio vestit d'aduanero, perquè amb el caos que portem darrere ens haguéssin pogut fer buidar hasta les butxaques però ens va donar un vot de confiança i tot just va pegar un vistasso ràpid! Però ara no les tenim totes, sobre si haurem de fer parada llarga o no…

Però no, resulta que a l'entrada els repassos es fan amb lupa, però a la sortida del país la cosa canvia: si vols exportar, exporta! Suposo que deuen saber que, als del sud, no ens sortiria massa rentable el negoci... Així que resulta que a la frontera de sortida ni tan sols hi ha personatges!!
I ja està amics nostres, ja tornem a estar en territori gabatxo altre cop!!! Aquest cop en direcció Itàlia. El trajecte se'ns fa més llarg del que esperàvem i creuem la frontera de França amb Itàlia sota muntanyes... atravessem el Montblanc!!!



Un tunel que deixa entrar a la muntanya més alta d'Europa custodia la frontera entre els reis de la fondue i l'omelette i els emperadors de la pizza i la pasta: entres a França i surts a Itàlia, així pim pam! Però no tot és tan bonic... el maleït tunel ens costa el mòdic preu de 54€!! La nostra cara és un poema... 54 pavos per atravessar un tunel!!?? Però com que ja no hay vuelta atras, apoquinem. I amb el susto encara al cos conduim sota el Montblanc i arribem a Itàlia!



Com que ja són més de les 14h parem a dinar a la primera sortida que trobem i acabem al pàrquing d'un restaurant montant el tenderete (taula, cadires, etc etc) i dinem. Val a dir que si dinem al pàrquing d'aquest restaurant és perquè a les meravelloses (ejem) carreteres italianes no hi ha àrees de servei, i les poques que hi ha fan mooolta pena!

Acabem de dinar i ara si que si: directes a Torino! I aquest cop ens hem de valer de les indicacions de la carretera, dels mapes i de la intuició perquè estant Itàlia fora dels nostres plans no tenim descarregat el mapa d'Itàlia al Sygic…

I aquí és quan arribem a la conclusió que a l'Àngel li debem no un... sinó tres sopars!! Perquè quan arribem a Torino ens estem una hora donant tombs per trobar l'hotel on passarem la que sembla ser la nostra penúltima nit!! (Ah si, durant el trajecte parem a un Mcdonalds a buscar un lloc on dormir aquesta nit i hem trobat un hotelet baratot que està força bé).

I quan amb l'ajuda dels italianos  finalment trobem l'hotel (mamma mia realment italià i català s'assemblen una burrada!) no tenim esma per fer altra cosa que dutxar-nos i tumbar-nos. Són les 18h i algo, i decidim descansar i quan sortim a sopar ja visitarem la ciutat. Esperem que el centre sigui tan bonic com diuen... perquè el que hem vist fins ara (suburbis, carreteres que semblen muntanyes russes, psicòpates que han robat els cotxes als conductors...) ens ha pres una mica les il.lusions de la ciutat.

Són les 20h quan sortim de l'hotel ben mudadets... avui anem de restaurant!! Agafem el tram (el cab** ens costa 2'5€/cap i viatge) i fem cap de ple a la plaça Castello, la més bonica i cèntrica de la ciutat. I vaja, de fet, una de les poques coses que vam veure!! 




Perquè vam fer un tomb per allà i ja vam anar directament al meollo: si hem vingut fins aquí per menjar una bona pizza, no la fem esperar més!! 




Busquem una pizzeria i en trobem una, ens asseiem i ens tornem a aixecar. Era la recomanació del majoitaliamiramalacaraquanetparlo recepcionista de l'hotel i, com solen ser aquests consorcis que tenen entre ells, resulta ser turistic, el que significa que és car i no fa tan bona pinta com veniem somiant.

I buscant una altra pizzeria pel centre ens va passant el temps i anem visitant la ciutat. 



Al final decidim anar a un restaurant recomanat que estava a prop del nostre hotel.. cansats de buscar, doncs, anem a lo segur. Si no hem tret prou suc a Torino ja tornarem; que ara tenim una missió :)

Tornem a agafar el tram i anem al restaurant que trobem de xiripa i després de caminar una bona estona. Ens entaulem...

I si, tot plegat (peatges, tunels, alps, quilòmetres i cansament) val la pena. La pizza és exquisita i el sopar una gozada: bon menjar, bon vinet i la simpatia i curiositat del camarer que encara ens harmonitza més la vetllada. De tanta gana i tantes ganes de tastar-la que ni ens passa pel cap parar-nos a fer una fotografia. 

I mentre sopem el cel es tapa per, just acabar de sopar, deixar caure un xaparron tempestuós d'aquells que fan història. Preguntem als cambrers com arribar a l'hotel i es fan mans i mànigues per explicar-nos les indicacions del google maps. Quan estavem a punt de demanar-los que truquessin un taxi (de veritat que el xaparron és espectacular) surt un home del darrere i amb un espanyol italianitzat (allà la vostra imaginació quanta quantitat d'humor pugui ficar a la conversa) que ens diu que ens porta ell en cotxe! o_O Whaaat?? Reeeally?? Whyy?? Hooow? Jaja. Total, que els gorditos que havien estat sopant al nostre costat ens porten a l'hotel.

Quan arribem estem tots xops (i això que només hem corregut sota la pluja 30''). I tenim el temps just per canviar-nos, rentar-nos les dents i posar-nos al llit.
... després d'un mes i mig, el cansament va deixant peuada, perquè cada dia ens sentim més exaustes quan cau el sol! Encara no són les 12 i ja apaguem el llum. Demà ja decidirem què fem amb la recta final del viatge!

Dia 42: Interlacken - Lusanne

Aquest matí ens despertem amb una sola idea pero ben clara: anar a esmorzar a les taules comunes que té el càmping just al davant del riu. Ahir ja vam anar a dormir amb aquesta mel als llavis, així que avui ens l'anem a cruspir tota sencera!! I és una meravella... l'aigua baixa corrent avall, tranquil.la i neta com si aquest matí no tingués cap més feina que embellir el paisatge.



I el que havia de ser un esmorzar ràpid per poder arribar a fer tot el que havíem planejat, es converteix en dues hores de comoditat i serenor. 



Fins que decidim que o marxem o no ens n'anirem (si fos dues setmanes enrera no ens ho haguessim pensat, de quedar-nos.. però ara el temps ja apreta i la tornada a casa ens xafa els talons!).

Així que ho pleguem tot i fem el check out. Són les 11 quan deixem Interlacken enrera. Ha estat una visita un pèl massa curta pel nostre gust, però suficient per haver-la degustat mínimament.
I si d'entrada vam veure un dels llacs que dónen el nom al poble de inter-lacken, de sortida anem en busca de l'altre. I no, no us sabriem dir quin dels dos és més encantador!



Aquest el veiem només de refiló fent una parada breu i ens dirigim ja sense més preàmbuls a la carretera que ens ha de portar a Berna, l'últim destí suís que ens havíem marcat per visitar com a mínim en aquest país diminut ens els mapes però extens en els ulls i el cor de qui el visita..

I just emprendre camí, el temps ens recorda on som: el xaparron que cau, a banda de inminent (apareix que ni ens n'adonem) és fortissim. Per sort, som a la furgo... però quan arribem a Berna l'aiguat és tal que ni ela autòctons semblen fer vida normal avui.

Així que malgrat el greu que ens sap (la ciutat fa una pinta estupenda) visitem els carrers des de la furgoneta. I encara si se'n pot dir visitar perquè de veritat que amb l'aigua no en veiem tres en un ruc! I quan ja creiem que hem fet una repassada rapida, anem cap a un centre comercial en busca d'uns bombons bonissims que vam probar a casa el Jordi i l'Àngels. I aprofitem per buscar un super on comprar una barra de pa i una mica de formatge per dinar. Dinem a un banquet del centre comercial quan son les 2 i pico, donem un tomb pels comerços i marxem. Deixant Berna, ens dirigim cap a Lausanne, un poblet amb llac que es troba a una horeta i escaig d'aquí.

I quan hi arribem són només les 17h!!! No estem gens acostumats a arribar tan aviat a un lloc, aixi que anem directament a buscar el càmping amb la idea d'aprofitar la tarda visitant la ciutat per demà poder continuar amb la ruta.

I dit i fet... arribem al càmping (que haviem buscat al centre comercial), ho maneguem tot, deixem les coses i anem a donar un tomb al poble. I resulta ser un tresor amagat que realment ens sorpren...




El càmping està just al davant del llac, i només sortir-ne ens topem amb un passeig "llacal" que no té pas res a envejar als passejos maritims de la costa!! 






Només que aquest és deu vegades més tranquil i bonicament enquadrat per muntanyes. 




Ens deleitem passejant vora el llac durant gairebé dues hores, fins que fem cap a el que sembla un festival en un vaixell por todo lo alto.

Resulta ser el tram final del triadhló que s'ha celebrat avui al llarg de tot el dia. Ens hi apropem a fer un cop d'ull però ens desviem de pressa. Ja són més de les 19h i això fa la pinta que ofereix molt per veure!! Aixi que entrem a l'oficina de turisme (de nou un xarlatan nat... ejem..) i decidim agafar el tram per pujar a la ciutat i visitar-la pel nostre compte amb el mapa en mà.



Un element clau que heu de saber de la ciutat de Lausanne és que la seva bellesa la guarden, principalment, dues coses: la primera, el llac, que tant bonic com és, és en part gràcies a que no l'han explotat fins a fer-lo malbé. I dos els relleus de la ciutat; com un Sant Francisco 2, les pujades i baixades adoquinades del centre el converteixen en un petit poblet que dona la impressió d'amagar mil secrets i racons.



La veritat és que fem una visita una mica ràpida, d'alguna manera ens queda la sensació una mica d'havet deixat la ciutat pendent de ser visitada, amb ganes de coneixer-la més a fons. 




Però no hi podem fer més... és tard i ja no ens queda ni pisca de la poca energia que ens ha donat el pa de dinar. Així que després de fer el típic recorregut turístic, agafem el tram i ens en tornem cap al càmping.


Allí tenim l'estona justa per fer-nos el sopar, cruspir-nos-el i anar a dormir!



Dia 41. Ascona - Interlacken

Són les 8h del mati i sona el despertador, quina mandra!! Després de fer el manta uns minutets decidim llevar-nos i ficar-nos les piles. Avui és un dia que promet! Seguirem les indicacions que ens va donar el Jordi i tastarem l'essència dels Alps suïssos. 

Una vegada estem a la furgo tots dos (ben netets i tipets) ens disposem a abandonar el càmping. Això si, primer anem a la búsqueda del propietari o d'algú que sembli el responsable, perquè ningú ens ha dit absolutament res i de la mateixa manera que vam arribar podriem marxar... El Joel va a la mini oficina que sembla ser que està oberta i es troba a un senyor mig suïs mig italià (és una mescla rara però a la vegada curiosa, si t'ho pares a pensar aquesta gent sap la tira d'idiomes!). Resulta que l'home aquest ni s'ha enterat que hem passat la nit en el seu càmping, perquè ni s'ha apuntat nostra matrícula, ni li sonem, ni res... La veritat és que ens en podríem aprofitar bé de la situació... però després potser ens perseguiria la mala consciència... Així que al final el Joel decideix comentar-li que si.. que vam venir ahir, que no hi havia ningú.. etc etc però ens oblidem de dir-li que érem dos persones... Resulta que al final només ens compta una persona en comptes de dos. Al final, en total ens puja a uns 25€ que, per ser Suïssa no està geeens malament!

Després de fer una mica la pua, agafem i marxem ràpidament. La veritat és que hem estat mig legals, perquè haguéssim pogut marxar perfectament sense dir res i ningú s'hagués enterat, així que hem decidit pagar almenys una part i la jugada ens ha sortit rodona! Així que en un tres i no res, ens tornem a trobar a la nostra estimada carretera.

En un tres i no res, ens trobem a les portes del famòs túnel de 17 km que vam passar ahir, però aquesta vegada passarem la muntanya per dalt. Agafem el trencant que porta cami del Neufen Pass. En aquesta ruta creuem aquest port i després encara un altre… Com que una imatge val més que mil paraules, creiem que val més la pena que vosaltres mateixos deleiteu tot el que vam viure a través d'aquells paisatges. Les imatges descriuren molt més i millor la magnitud de sensacions, sentiments i meravellositats de la natura… tot i que costarà que perceviu què hem sentit, si més no us podreu fer una idea de la llibertat que es colava entre els nuvols, de la sensació de pau que ens regalava la brisa (congelada, per cert) i l'esplendor que ens il·luminava la pell... 












































Entre parada i parada, somriure i somriure, i del fred que feia, se'ns ha passat quasi tot el dia. Són les 5 de la tarda i aconseguim arribar al nostre següent destí marcat en el full de ruta: Interlaken. Un poble situat, com ja us podeu imaginar, al mig de dos llacs (uns bons senyors llacs).







Quan arribem al poblet de seguida trobem un càmping al costat del riuet que sembla molt acollidor i molt cuco… en quant el veiem, decidim quedar-nos-hi! Ens atèn una xicota molt maca que ens explica i ensenya el càmping i ens dóna tres indicacions sobre què veure al poblet. 

I quan ja ho hem vist tot i hem aparcat la furgoneta, encara ens queda una mica de tarda per fer alguna cosa, així que aprofitem per anar a un centre comercial per comprar alguna cosa per sopar i algun que altre souvenir de xocolata i altres coses tipiques de suisa. La veritat és que arribem a última hora i, una mica a corre cuita comprem quatre coses i sortim. Com que encara és més o menys aviar, decidim anar a donar un tomb pel poblet. Passegem per la vora dels llacs i entre la immensa capa de gespa que fa de nucli del poble. Semblen tres o quatre camps de futbol junts, tots colocats un al costat de l'altre on la gent juga a pilota, a saltaer, hi ballen o simplement descansen en aquesta tarda d'estiu. A mesura que passegem arriba un moment que ja no sabem si som a Suissa encara o si hem entrat a aràbia… mirem on mirem està tot ple d'àrabs amb les seves dones que, en ple mes d'agost, suen sota el burka íntegre. Quan ja ens sembla haver recorregut tot el poble (tampoc és massa gran) i veiem que el sol ja gairebé s'ha post, tornem cap al càmping.

Quan hi arribem aprofitem per descansar una estona i agafem tots els bàrtuls per anar a cuinar el sopar… aquest cop, a una petita cuina que hi ha al càmping! Cuinem els nostres estimats pèsols amb pastanagues baby i petxuga de pollastre al curri!! Vaia manjar… I mentres sopem, comencen a caure quatre gotes fins que el plugim acaba per convertir-se en una gran tempesta que cau de repent. Ho pleguem i freguem tot, ens rentem les dents i tot el que calgui, i correm cap a la furgoneta a dormir juntets i ben tapadets sota la pluja!