Dia 40. Embrach - Lucerna - Ascona

I per tercer matí consecutiu, ens llevem entre llençols nets i sense la necessitat d'haver de plegar llençols, empaquetar coixins i plegar llits! És senzill com mai n'havíem estat conscients: obrir els ulls, aixecar-nos i pujar a esmorzar! Avui no podem fer de domingueros com ahir, perquè ens espera el dia de la partida: hem de tornar a emprendre camí i avui, després de dos dies de repòs, la furgoneta ha de tornar a sirgar! Així que pugem a la cuina i esmorzem com dos senyors reis. El Jordi fa hores que ha marxat i l'Àngels també. Tot i les presses matineres encara han tingut temps per deixar-nos l'esmorzar mig preparat i una noteta que ens alegra (si pot encara més) el dia. Com si fossim a casa, preparem un plat de fruita, torrem torrades i calentem cafè... ni el Rich ens podria oferir un despertar tan plàcid! Quan acabem, ho recollim tot, responem a la noteta amb els nostres més sincers agraïments, i anem de cap a la dutxa i a replegar l'habitació d'invitats i la roba que teníem estesa després de la rentadora d'ahir. Quan estem llestos, l'Ariadna ja s'ha llevat, i podem acomiadar-nos d'ella. Tot i haver-hi estat tres nits, per nosaltres ha estat una estança curta, curta però intensa. Amb les piles carregades i l'energia que aporta una parada a boxers, anem cap a la nostra frago de nou... Avui emprenem camí cap a Lucerna.

El camí se'ns fa relativament curt, i són vora les 12 quan arribem a aquesta petita ciutat que només arribar ja se'ns presenta meravellosa. Vertebrada per un riu amb un pont de fusta majestuós, nodrida tota ella per la bellesa d'un llac d'aigües calmades, Lucerna és una ciutat tan seva, tan pròpia, tan bonica! No sabem si és l'esplendor del dia, si és el fet d'arribar al passeig que voreja el llac, o si és simplement la ciutat per si sola... però ens captiva només baixar de la furgoneta. 

Aparquem vora el llac i comencem la visita passejant pel voravill del llac, un passeig tranquil, amb els seus arbres i els seus caminants, amb els reflexos del sol sobre l'aigua i la brisa del llac fresc sobre els arbres.

I caminant amb tota la pacivitat del món (encara tenim la comoditat de casa el Jordi enganxada sota els peus) arribem al vell (i bell!) centre de la ciutat, custodiat per un pont de fusta rebossat de flors vermelles i ataronjades que el converteixen en la imatge d'una postal idíl·lica. 

El travessem tot contemplant les imatges gravades a les seves parets i els escrits que expliquen una història i tota una vida. 

Aquest pont es va cremar fa uns anys, però l'han reconstruit de tal manera, que nosaltres no vam notar diferència entre les fotos que havien fet els pares del Joel anys ençà quan, en un viatge tan intens com el nostre, estaven xafant el mateix terra que nosaltres xafem avui. 

Caminem llargament pels carrerons de la ciutat, descobrint les pintures de les façanes, els carrerons adoquinats, la bellesa de Suïssa impregnada en cada plaçoleta. 

I arribem a un supermercat on decidim comprar una barra de pa, una mica de formatge i sortir. Aquest serà el nostre dinar avui. Ja us podeu imaginar, després d'aquests dos dies i mig a Embrach menjant com senyorials, com ens senta de bé aquesta ronyositat! Però en el fons ens agrada. I ens agrada per dos raons: la primera, perquè ens recorda l'essència del nostre viatge (furgoneta, sac de dormir, camping gas, cost zero...) i la segona perquè aquest manjar ens permet asseure'ns a un banquet a la vora del llac i dinar (si és que se'n pot dir dinar) sota l'ombra d'un arbre, amb la vista distreta pel llac i quatre coloms curts de gambals la "intel·ligència" dels quals ens manté ben ocupats.

I quan acabem, ens aixequem i reprenem el camí de tornada pel passeig de vora el llac. Aquest cop, però, parem a asseure'ns a un banquet amb els avis que han sortit aprofitant el sol del migdia a fer una caminada. 

Fem un gelat i prenem el sol, la fresca, la pau. I quan ens n'adonem ja se'ns han fet gairebé les 5 de la tarda i encara ens queda un bon tram! Així que, en una mescla de felicitat i pena, anem a buscar la furgoneta.

I quin tragecte ens esperava!! De nou, tornarem a trepitjar els Alps!! Aquest cop la part que comprèn el Ticino, la part italiana de Suïssa. Altre cop ens rep un paisatge formidable.. la majestuositat de les muntanyes, l'adrenalina de les corbes, la verdor dels arbres… i els Catarres que sempre ens acompanyen en els bons moments! I conduint conduint arribem al pitjor tram: el túnel Gotard que fa, ni més ni menys, que 17 km de llargada!! 17 km de túnel, eh!? Us imagineu què suposa això pel conductor? El tercer túnel, sense comptar el Túnel del Brennero que encara està en construcció, més llarg del món (després del norueg Laerdal Tunnel i el xinès Zhongnanshan).

I a la fi, arribem a Ascona. Una ciutat famosa per la seva bellesa però també per les riqueses que en ella s'hi remenen. I és que només arribar ja semblem sentir l'olor de diners. Aparquem la furgoneta a les afores, a prop del que sembla un club de golf, o de navegació… algo per l'estil. I caminem per uns camineta rodejant l'edifici fins arribar al port del llac (sisi, al port del llac). Ens estem una mica per allà però el dia ja va caient, ens sentim una mica incòmodes per tanta "fashoneria" i comencem a sentir-nos ben cansats després de tot el dia d'aquí cap allà. Així que decidim marxar i buscar un càmping en un lloc que s'adequi més al nostre nivell de viatge. De fet, quan li preguntem a un cantamanyanes per un càmping, ell es posa a riure. Diu que Ascona no és ciutat de càmpings, és ciutat d'hotels de 5 estrelles… I quan agafem la furgoneta per marxar, decidim que si el Jordi ens ho va recomanar serà per alguna cosa, que potser no ens hauríem de quedar amb aquest regust agredolç. Així que anem a fer una visita al centre. I si, realment és una ciutat preciosa. La veritat és que la bellesa d'aquesta rau en els detalls de tantes altres ciutats que hem anat veient: carrerons estrets adoquinats, plaçoletes ben cuidades i impolutes, la companyia de l'aigua del llac… però té una subtilesa especial, un encant particular. 

I, després de veure la posta de sol sobre el llac des de l'espècie de balcó/mirador que fa el desnivell de la ciutat sobre l'aigua, emprenem camí en busca d'un lloc on passar la nit. 

I si… de nou tenim a sobre aquella engoixa de no saber on passarem la nit avui, ja són gairebé les 9 i encara hem de trobar un poble on hi hagi un càmping més o menys adequat on poguem sopar i dormir. Sisi, l'aventura continua… conduim cap al sud en busca d'un cartell de càmping, aquests cartells que durant tot el nostre viatge ens han anat fent una mica d'estrella polar. Primer en trobem un: un pàrquing ronyós i buit, amb quatre muralles pel qual ens cobren 35 euros! Cooom!!?? Tira tira, que estem desesperats però no tant! Ja trobarem una altra cosa… I tirant tirant fem cap a un altre. Aquest cop entrem sense veure llum ni moviment per enlloc. Busquem la recepció i està buida, truquem al telèfon de contacte i està apagat. I ens quedem allí palplantats esperant a què aparegui algú però res. L'únic que apareix és una parella de motoristes polacs que es troben com nosaltres, a la espera. I ja ens veieu als quatre palplantats, sent negra nit en un càmping ple de parcel·les i buit de cuidadors! Ens expliquem una mica la vida matant l'espera i provant sort amb el telèfon, però res. Anem a fer una ullada al càmping a veure si hi ha algú, però res. Fins que trobem una caravana amb llum i piquem. Els preguntem si saben si hi ha o hi haurà algú i els expliquem com ens trobem. Un home agradablement escuet ens diu que aquell és un càmping més o menys familiar en el qual gairebé sempre hi ha la mateixa gent, que ell coneix a l'amo i que no li importarà que dormim aquesta nit i demà al matí ens apuntem. Així que no cal que ens digui res més. Agafem la furgo, busquem una parcel·a còmoda i ens aposentem. Sopem (altre cop gaudim d'una formosa amanida i dels nostres estimats fideus yokishova), freguem bàrtuls i a dormir. Avui si que si, caiem rendits. 

Dia 39. Embrach- Zurich - Embrach

Si ahir ens va despertar el gust suau de la comoditat, avui ens aixequem amb l'aroma dolç del caliu de la llar. La comoditat de la companyia que ahir nit ens va acunar i el despertar suau del matí que s'aixeca tranquil en aquest petit indret de Suissa. Feia molts dies que no sentiem la pau i la protecció d'una llar i avui ens sentim amb una mescla de sensació de casa i d'hotelet de luxe... Quan ens llevem, ens arreglem i pugem a dalt a la cuina, per uns moments ens sentim una mica cohibits pel silenci, pero ràpidament agafem el fil de l'activitat tan quotidiana per una banda i tan especial per una altra com és preparar l'esmorzar. Coure unes torrades, calentar la llet al microones, agafar la mermelada de la nevera... En el dia a dia estem tan acostumats a aquestes rutines que les fem de forma mecànica cada matí, saber on tenim cada cosa, manejar els estris des de la metodicitat del qui ho pot fer gairebé amb els ulls tancats té un valor del qual mai en som conscients. Fins avui, fins que després d'un mes i mig t'adones que les rutines i els hàbits també formen part de nosaltres mateixos i que, a diferència del que pensem en el nostre dia a dia, fins i tot la monotonia té una espècie d'exotisme màgic.

I bé, quan som enmig de l'escampall per esmorzar baixa l'Àngels amb un somriure familiar, un d'aquells somriures que diuen: "feu feu, sou a casa vostra". I resulta que entre el tiberi i les converses, a cada mos i entre paraules la comoditat se'ns va enganxant a la pell i sota les soles de les sabates... Tant que quan ens n'adonem ja són més de les 11 del matí! Com que és tard, l'Àngels s'ofereix a portar-nos fins a l'aeroport, que és també l'estació de trens. Quan hi arribem ja són vora les 12 i ens afanyem per agafar el proper tren que ens porti a Zurich. Localitzem el tren que hem d'agafar relativament aviat i hi entrem. És un tren de dos pisos i està a rebossar! Però trobem un lloc i ens acomodem... quan arribem a Zurich tenim el temps just per veure les quatre coses que el Jordi i l'Àngels ens van recomanar de no perdre'ns: el carrer més ric d'Europa, el Bahnhofstrasse; el llac gairebé oceànic, els carrerons del casc antic i la universitat des de la qual hi ha unes vistes formidables i una kantina barata! 

Quan arribem a Zurich ja passa de la 1 del migdia, i fem cap directament al carrer a prova de rics. Resulta que l'estació de trens cau gairebé al cap del carrer Bahnhofstrasse i, per tant, comencem la visita des d'allà. 

La veritat és que no ens cridava massa l'atenció, només pensàvem en travessar-lo ràpid per poder fer cap al llac... però sincerament, costa passar per alt tanta pijería. 

Ens aturem davant de més d'un aparador estupefactes davant dels preus!! 

Fins al punt que, incrèduls, no podem evitar fer fotos a les barbaritats amb les quals ens topem. Rellotges de 35.000 euros!? Bolsos de 6.000 euros!? Vestits per 12.000!? La nostra perplexitat és tal que millor ens abstenem de deixar-ne aquí la constància amb comentaris que tampoc portaran enlloc...

Quan acabem el carrer, fem cap a una plaçoleta on hi ha una exposició de cotxes antics. 

Impresionant, les més altes games de cotxes es reuneixen aquí traslladant els espectadors al temps de les espelmes, dones amb vestits llargs i homes amb barret i sarró. Un a un, anem contemplant aquests caxarros que han passat a la història com a màquines seductores i pròpies dels grans patrons. I si, per fi arribem al formós llac que, encara que sembli un mar (des d'on som no se'n pot veure ni tan sols una punta dels seus límits) sabem bé que és un llac i un dels valors més preuats de la ciutat! Aquí és on s'amaga l'activitat de la ciutat en els dies de sol, on descansen els ocells en ple estiu i els peixos d'aigua dolça a l'hivern, aquí és on gaudeixen els rics de la ciutat (i molts d'Europa) però també els menys adinerats, aquí és on, un migdia d'agost, la nostra pau es veu reflectida sobre l'aigua tranquil·la...

Val a dir, però, que tot i la bellesa, tot i les expectatives que havíem depositat sobre la zona arran de tots els comentaris d'amics i familiars, després d'haver vist tot el que hem vist i d'haver gaudit de tots els paisatges que guardem encara com a imatges fresques a la retina, Zurich no ens captiva tant com esperàvem... És una ciutat europea preciosa, amb les seves petites joies i secrets però carregada a la vegada de desequilibris propis de les grans metropolis. 

Quan ens allunyem del llac deixant-lo a mà dreta sense ni tan sols haver albirat un indici dels seus contorns, (i un cop el Joel ha acabat el book a les oques i les margarides que descansen a la ribera del llac), ens dirigim als carrerons antics de la ciutat passant per davant del teatre o la òpera (la veritat és que no ho sabem ben bé). 

I ens perdem pels carreronets contemplant l'ambient i la gent, resseguint la ciutat adoquinada banyada pel riu Limmat. 

Caminem desnivell amunt, en direcció a la universitat mig morts de gana. 

Quan arribem a la universitat contemplem una mica les vistes però nosaltres tenim una necessitat molt més orgànica que ens envaeix, ara mateix: menjar. Busquem la kantina de la uni i hi entrem, fins i tot agafaem safata... però els estudiants d'allà ens veuen tan perduts (amb el tema menú, preus, etc.) que ens ajuden. Al final, resulta que, al no ser estudiants la broma ens costa gairebé tant com si anessim de restaurant, així que optem pel plan B que ens va suggerir l'Ariadna ahir a la nit: el Hot Pasta, un restauranet petit bo, bonic i barat situat prop de la uni. Després de caminar perduts encara una estoneta acabem trobant-lo i sembla que aquest cop l'hem encertat de ple, és realment bo, sincerament bonic i veritablement barat. Així que ahí va el consell del dia: si aneu a Zurich i busqueu un lloc per menjar-hi bé no deixeu escapar el Hot Pasta, situat a prop de la universitat.

Un cop dinats fem el que s'està convertitnt en una rutina a les grans ciutats: agafem el tram i que nos lleve donde quiera. Agafem el primer que trobem que passi per l'estació de trens (ja són les 16 i pico i l'Àngels ens espera en una estona a l'estació de trens d'Embrach per dur-nos a les cascades del Rin). 

I sisi, el tram ens deixa prop de l'estació, però resulta que aquesta és tan immensament gran (abans no n'havíem vist ni una quarta part) que ens toca fer un bon sprint per arribar al tren a l'hora de sortida. Miraculosament l'agafem a l'últim moment i aprofitem la mitja horeta per descansar i fer un cop d'ull a les fotografies que hem fet aquest matí. 

I sisi, quan arribem a l'aeroport tenim una estona per passejar per l'estació (perquè us en feu una idea, hi ha gairebé tantes botiguetes com a l'aeroport del Prat!) i ja ens ve a buscar l'Àngels per dur-nos a Alemanya i altre cop a Suïssa amb un tancar d'ulls!! Sisi, com us ho escrivim... Amb ells al volant, travessem la frontera dos cops d'anada i dos més de tornada perquè pel camí que ens porta a les cascades del Rin hi ha un tram que passa per Alemanya. 

Quan arribem a les cascades, la sensació de ser a Suïssa s'ìncrementa, aquesta bellesa tan peculiar d'aquest país meravellós es reflecteix en la força amb la qual es desprèn l'aigua del riu sobre l'embassament de les cascades del Rin. 

Recorrem el voravill del llac passant per un pontet que ens duu a les porcions de terreny muntanyós que crea el desnivell que impulsa l'aigua a caure amb força. I pujem per unes escaletes que ens duen al capdamunt de la cascada. 

Som tan a prop que sentim la brisa fresca de l'aigua en moviment. Aquí dalt, aprofitem per entrenar el talent de l'Àngels com a fotògrafa, per contemplar encara una estona més la bellesa i per escoltar la remor plena de pau. 

En baixar, tornem a recórrer la ribera de l'embassament, recorrem el camí de tornada i ens asseiem a una terrasseta (com tot, aquesta meravella també ha estat explotada pel turisme) a fer un gelat. 

Quan ja ens hem embriagat de la pau del moment i el lloc, tornem cap a casa del Jordi, l'Àngels i l'Ariadna. Són gairebé les 19h i el sopar, en aquest país, deixa espai per la digestió abans d'anar a dormir! 

Quan arribem ens asseiem al sofà amb un gest ràpid, com qui fa un any que no jeu. I aquesta nit és la nit del Joel... ens han preparat una barbacoa!!! Hamburgueses ecològiques comprades directament al granjer del poble, frankfurts, bratwursts... tot. Amb el seu vinet, l'amanida, els condiments... absolutament tot. 

Com el dia anterior, acabem ben tips, ben satisfets i completament agraïts! L'únic que no sabiem és que hi havien uns invitats especials que quasi ens foten la vetllada enlaire, de repèn el Joel fa un bot al notar una punxada al dit, una amiga avispa li acaba de donar la benvinguda i de recordar-li que no acabarà el viatge sense igualar el marcador de picades amb l'Anna. Per acabar d'arrodir la nit del Joel... ens enrecordem que avui juga el Barça!! És l'anada de la supercopa amb l'Atlético, però des d'aquí no podem veure'l... De fet, aquest estiu sembla que l'esport no existeixi! El nostre món a part de tot no ens permet, ni tan sols, seguir-los! Millor, perquè així fem sobretaula, i fem conversa, i vivim una betllada tan agradable, sinó més, com la nit anterior. Aquest cop, però, ens acabem les copes de vi amb un regust a nostàlgia entre les pupiles gustatives: demà marxem. Tot i el greu que ens sap acomiadar-nos d'aquesta familia meravellosa, anem a dormir amb un somriure carregat d'energia de nou i amb les ànsies de més. Ens espera la ruta que ens ha embolcallat de mel el Jordi, i tenim moltes ganes de gaudir d'aquest últim tram de viatge... Demà, com sempre, més i millor!

Dia 38. Basel-Embrach

Avui el matí té gust a comoditat. La veritat és que els llitets de l'hostal són ben còmodes, i el fet de no haver d'agafar tota la indumentària, necesser, etc. i no haver de caminar un km per arribar a la dutxa té el seu què! A més a més, al pis de sota ens espera una formosa cuina, amb la seva nevera plena de provisions per fer-nos un bon esmorzar; el suficientment esplèndit com per, després d'un mes de ruta, poder variar una mica...

I així ho fem: donem renda suelta a la comfortabilitat de l'hostal. Ens dutxem, en canviem i arreglem i baixem a preparar-nos l'esmorzar: ous fregits, torrades, cafè, sucs i fruita... De campionat o no??? I ja que hi som aprofitem l'avinentesa per fer un parell d'entrepans per dinar.

I ara ja si, amb les piles ben regarregades, ho recollim tot i ens ho emportem direcció la furgoneta. Quan arribem la trobem intacta (no ens esperàvem menys de Suïssa), hi deixem totes les coses que teníem a l'hostal i tornem a deixar-la allà... Avui li toca descansar, si més no, mig dia!

Aprofitem tot el matí per visitar la ciutat en tota la seva esplendor. Vam començar, com no, per un dels edificis més bonics que guarda el municipi i que el caracteritzen: l'impressionant edifici vermell de l'ajuntament. 

Un edifici recobert de pintures davant les quals val la pena aturar-se amb deteniment, les escales de ribets dorats que fan que la quotidianitat amb què els funcionaris en trepitgin els esglaons sembli impossible pels turistes d'ulls brillants... 

Realment, l'ajuntament de Basilea és un monument digne de contemplar. Amb temps, amb deleit... Amb tota la curiositat i paciència que nosaltres no li podem dedicar!

I després de l'ajuntament (única parada que coneixíem de la ciutat) ja ens dirigim cap a l'oficina de turisme, ja que només tenim mig dia i volem optimitzar el temps! Entre els molts papers que ens dóna, en un pamfleto hi ha una sèrie de recorreguts de diferents colors que, si vas seguint les indicacions dels carrers, vas veient unes coses o unes altres, des d'unes perspectives o des d'unes de diferents. 

Nosaltres triem el trajecte blau: aquell que ens porta pel centre de la ciutat i fem cap a una sèrie de coses que ens impacten: la primera, són els futimers de botigues (i els seus preus!!) que hi ha als carrers que vertebren el centre, el segon són els carreronets estrets que, pujant i baixant, es desentenen del bullici més congestionat i turístic i deixen entreveure la bella de Suïssa... Carrerons sempre preparats per rebre el goig d'hom, cuidats amb nitidesa i pulcritud ens van despullant la ciutat a mesura que anem fent via. 

I, finalment, arribem a una plaçoleta que ens captiva: una font feta amb tot menys amb presses. Una font composta per 6 mecanismes que tenen a veure amb l'aigua: una font antiga, un espersor, una turbina... Com podeu veure a les fotos és, simplement, meravellosa.

I en fi, quan hem trascorregut tot un trajecte i part d'un altre, busquem un parquet o una placeta per menjar-nos els entrepans. Acabem menjant a una plaça molt gran, tota envoltada per arbres davant de la universitat. Hauria estat un dinar fantàstic... Si no hagués sigut, de nou, per les nostres estimades amigues les abelles!! Ens acabem canviant de placeta i quan acabem ens aixequem i acabem de fer el trajecte que acaba d'envoltar el centre. Quan ens sentim cansats de caminar, ens asseiem... al tram!

Com a tants altres llocs s'està aplicant, si vas a Suïssa com a turista, en reservar un lloc per dormir, et fan pagar la taxa turística que, entre altres coses, inclou un bitllet 24h de transport públic... Així que ja que l'hem pagat, decidim aprofitar-lo bé. Anem canviant de tram en tram, anant d'una punta a l'altra de Basilea i tornant a llocs que ja havíem vist (o potser no?) abans. Només ens falten les palometes, que l'espectacle ja ens l'hem fet des del seient (còmode i fresc) del tram.

I a mitja tarda s'acaba el bròquil... Estem cansats de donar tombs i no volem arribar gaire tard al nostre destí següent (aquest si que el tenim ben acordat siii...). Així que anem a rescatar la nostra estimada frago del seu estat letàrgic i la tornem a posar en marxa!!: anem cap a Embrach!! Abans, però, no podem obviar més un dels nostres malsons: el de posar gasoil a Suïssa! I pam! 1,60€/l... Posa el just, posa el just... que si ho anem fent repartidament potser no fa tan mal!

Cap a les 19h arribem a Embrach, un petit poble al nord de Zurich, on viuen tres persones a les quals mai els podrem agrair prou tot el que van fer per nosaltres...

Només entrar per la porta dues coses ja ens van fer sentir com a casa:  l'abraçada de l'Àngels a la porta i l'oloreta a cuina casolana rebedor enllà. Quan entrem ens costa una mica habituar-nos a tant luxe: una habitació de convidats més gran que dos o tres furgonetes juntes, el labavo a la porta del costat, totes les comoditats de la quotidianitat d'una llar... i els braços oberts d'una familia encantadora.

Quan arriba el Jordi, són vora les 20h i el sopar ja és a taula (menos mal que al final no hem trobat un lloc per berenar a Basilea!!) i seiem a la terrassa amb un sopar exquisit de plat i unes vistes meravelloses de condiment... Les postres són la comoditat i la motivació amb què expliquem i escolten la nostra aventura, les ganes amb què ens posem al dia i la gracia amb que planegem els plans que seguiran aquesta nit. Quan ens n'adonem ja ens hem pispat la crema de carabassó, la cassoleta de peix, la taula de formatges, les postres i les ampolles del bon vi ja fa estona que descansen lliures del seu pes sobre el mantell...

La sobretaula dura fins que la fresca ens fa entrar a dins. I quan ho fem, nosaltres dos ens sentim en un altre món: mare meva, quina agradable sensació que dóna poder jaure sobre un sofà!!! I les converses semblen no acabar-se.. Ara deixem que ens parlin ells: com a bon viatjant el Jordi, i pràctica i comprensiva dels nostres plans l'Àngels, entre els dos ens tracen una ruta. Amb el mapa en mà, ens marquen un camí que ens ha de mostrar les belleses més inèdites del país en la brevetat de la qual a aquestes altures del viatge ja disposem...

I quan la son ja no ens dóna més tregua per avui, entre plans i una immensa gratitud, ens acomiadem... fins demà! Sisi, demà tornarem a passar la nit amb ells.