Dia 10. Baden-Baden - Heidelberg

-------Mode fastidiodebondemati ON--------

AC (de Alemany Cabron): Toc, toc toc!!!

Anna: Joel, Joel… que han picat a la furgoneta!!

Joel: sisi, ja ho he sentit…

Anna: Surt tu, surt tu!

Joel: si?  

AC: I am looking for your ticket!

Joel: Five minutes

AC: I am looking for you paying ticket

Joel: five minutes, five minutes

AC: You need to pay 12€

Joel: There was no information, we enter because we are Spanish and we didn’t know

AC: The information is in German, Deutch, French and Spanish (això és MENTIDA Alemany 

Cabron!!)

Joel: Sisi.. Credit card (sense preguntar)

AC: No, cash

Joel: Change? (donant-li 50€)

AC: Yes.

Joel: ¬¬

Anna: ¬¬

-------Mode fastidiodebondemati OFF--------

I si… aquest és el nostre agradable despertar del dia 10. L’alemany cabró té 12 euros més a la butxaca i nosaltres 1 hora de son menys a la nostra llista (curta curta) d’hores dormides.

Per sort, el nostre segon “bon dia” és molt més agradable: el Fred ens saluda des de la seva caravana amb un somriure d’orella a orella. Mentre treiem les coses per esmorzar, ell ens ve a explicar quatre coses que van quedar pendents en la conversa d’ahir a la nit. Amb el mapa en mà, ens acaba d’ultimar quatre detalls/consells de la ruta que ell, com a bon alemany excursionista, creu que és millor de fer. Quan surt la Sherly amb la bici ens afirmen el que ahir pensàvem: que aquesta parella son la monda. Quan marxen, tenim la sensació que dos amics se’n van. Així que agafem un paper i els empeguem una noteta a la caravana amb els nostres mails (dient-los que mai se sap quan poden necessitar dos amics de Lleida).

Quan acabem d’esmorzar (com sempre som els últims) marxem. I anem altre cop al centre comercial del dia anterior per tal de xurrupar l’internet al Starbucks i poder així reservar un lloc per aquesta nit. Mentre el Joel busca càmpings, l’Anna aprofita per fer una ullada al correu... rep una molt bona notícia que a la nit haurem de celebrar: les notes del màster són increïbles (literalment... del tot inesperades). Quan sortim del centre comercial i anem a buscar la furgoneta ens enduem un bon ensurt: sobre el neteja parabrises hi tenim un paper! Patapaaaam!! Però no! No us el que us penseu (ai marranots que ja us imagineu lo pitjor, eh!). Total, que aquests alemanys són la repera! La botiga de davant del pàrquing  (una tenda d’animals), molt gentilment, ens ha deixat un paperet escrit dient que aquell pàrquing no és per anar al centre comercial, sinó que és per a la seva botiga. Res..un detallet gentil més que guardem a la guantera i marxem (si algú sap alemany que ens el tradueixi... perquè nosaltres sol vam entendre els 5 cèntims que ens  en va fer un noi). Matisar que no podíem entrar al pàrquing del centre degut a l’altura de la furgoneta.

“Amb tu me’n vaig, allà on em porti el vent, l’un al costat de l’altre som més forts i més valents. Amb tu me’n vaig i escapem d’aquest present que ha perdut tota innocència i la il·lusió de quan som nens”… i de nou la carretera (aquesta sense límit de velocitat) en un dia assolellat, els Catarres (menys mal, Roger, dels teus Cds!!), una adreça al Sygic i un càmping prop de Heidelberg on acabar de passar el nostre dia en off. Necessitem parar el temps, ni que sigui per una tarda i poder-la passar de relax. 

Arribem al càmping entremig d’una carretera plena de forats i molt descuidada, si si, això també passa a Alemanya! Volem pensar que són els efectes que provoca la neu, ja que en el poble que acabem de passar també estava així. Al càmping ens atén un xulo-piscines que fa pinta que li importa ben poc el càmping, perquè després de pagar 15€ per poder passar la nit + 2€ suplementaris per fer servir les dutxes, ens adonem del mal cuidat que està tot. Per sort, l’estat dels banys és bastant passable.

Ho tenim clar, volem una mica de relax i ens posem ràpidament a dinar per poder anar a una espècie de platgeta que han muntat aquí a la ribera del riu Rin. El dinar està prou bo, però encara està millor la nostra migdiada a la platgeta de la vora del riu. Molt còmodes no estem, perquè la platja és de pedretes, però bueno... com que ho necessitem, en aquest moment qualsevol lloc on tombar-nos ens sembla un luxe! 

Al cap d’una estona, decidim treure els mapes que ens van donar i desplegar-los per marcar totes les zones que volem veure i recórrer per Alemanya per tal de decidir un petit rumb per veure-ho tot sense fer quilòmetres en va. Finalment decidim que demà anirem a Luxembourg. Com sempre hem dit, el nostre trajecte segueix més la direcció del vent que no pas la que ens marquem nosaltres... així que tot i que avui decidim això, ja veurem on (i com hi) fem cap! El que sembla tan fàcil (dir que farem o deixarem de fer) en la realitat no ho és tant... però ja està, ja tenim ruta per, al menys, per demà. Així que toca un “xapuzón”, que fa una calor terrible, tot i que han aparegut els primers núvols amenaçadors d’en TOT el viatge, a veure si plou i refresca una mica!

Buuuf, no durem gaire a l’aigua! A la que et distreus ja t’has menjat la brutícia que, com també passa al nostre país, alguns ineptes tiren a l’aigua! Tot i que de fora l’aigua semblava cristal·lina, des de dins estant la cosa canvia... entre la brutícia i la corrent, decidim que ja en tenim prou de sol, calor i bitxos, així que ens anem a pegar una bona dutxa fresqueta i ens vestim per anar a donar un tomb a Heidelberg.

Quan arribem a la ciutat, aparquem darrere un hostal on l’Anna ja havia estat, perquè era a les afores i no s’havia de pagar per aparcar! Un cop aparcats, anem a donar un tomet per veure el carrer principal (el que una noia descriu com el carrer comercial més llarg d’Alemanya), el riu i quatre coses més.

Quan ja portem una estona caminant busquem un lloc per sopar (avui estem de celebració!) i acabem fent cap a un bar que a l’Anna li sona i la deixa gaudir molt de la sensació de nostàlgia (recordes Carol el bar aquell on vam fer la primera birra amb la Irene??). La carta és en alemany... i després d’estar-nos mitja hora llegint-la no podem demanar fins que la cambrera no s’agenolla al nostre costat per traduir-ho tot. És el primer dia que ens podem fer un banquet en 10 dies i no desaprofitem l’oportunitat. També aprofitem per provar dues de les seves birres típiques: la Pils i la Hefe Wegen. Ara no us penseu que llencem la casa per la finestra eh! que pel que és Heidelberg (una altra trampa per turistes) el bar és ben barat!!

Quan acabàvem de sopar, se’ns acudeix que podríem preguntar a la parella del costat si coneixien algun lloc on passar la nit següent pels voltants de Heidelberg. S’espanten tant (es pensaven que el buscàvem per aquella nit) que el noi comença a trucar a tots els hostals de la ciutat i els seus voltants. Són dos americans fabulosos. Més que una conversa és una font: d’informació, de simpatia, de detalls sobre tota Alemanya (se la coneixen de pe a pa) i fins i tot d’inspiració. Estem gaudint molt del moment quan la cambrera ens diu que tanquen el restaurant. Així que ens hem d’acomiadar més ràpidament del que ens hauria agradat. El que ha començat com una tarda avorrida en un càmping ronyós, acaba per donar-los l’oportunitat d’aquesta velada. Contents (i ben tipets) tornem cap al càmping en el camí cap al qual ens trobem amb les primeres quatre gotes de pluja del viatge que no són res, però presagien molt. Quan arribem, posem la mosquitera i baixem el llit per anar a dormir.