Dia 16. St Goar - Wörms

Quan ens llevem a St. Goar frisem per una dutxa d’aigua fresqueta així que ens llevem un tant mandrosos, pleguem el llit (tornant a jugar al Tetris amb les caixes i els trastos) i ens anem a dutxar.

Ben netets, ens tornem a preparar un dels nostres esmorzars de càmping gas i torrades a la paella, cafetera... i esmorzem.

Dutxats i tips, això ja és una altra història... renovats, pleguem veles i ens disposem a marxar. Avui la nostra intenció és deixar la furgoneta aparcada al càmping per anar a visitar els castells que hi ha al poble. Des del nostre càmping surt el caminet que travessa el bosc i que va a parar al que, segons hem llegit, és un dels castells més bonics de la ruta del Rin.

I la fama és ben merescuda. Després d’una excursioneta per la muntanya de mitja horeta, arribem al formós castell: una monumentalitat de l’home que si avui, en ruïnes impressiona, no ens imaginem com va poder arribar a impactar en el seu temps.

Una vegada dins del castell ens fixem que tothom porta un mapa del recorregut i intuïm per la lletra que observem que també hi ha les informacions pertinents. Així que el Joel s’atansa a preguntar pel mapa i li diuen que va incorporat amb l’entrada (nosaltres tan panxos havíem passat sense pagar, però no ens n’ havíem ni adonat ni ningú ens va dir res). El resultat va ser que el Joel va haver de pagar 3€ amb descompte d’estudiant i finalment vam poder obtenir el mapa amb el recorregut i tota la informació per saber què és les que veiem en cada instant.

Pas a pas, mur rere mur, visitem el castell en un passeig que, imagineu com era de gran que dura unes dues hores ben bones! El castell, ple d’enigmes ens ha deixat una sensació molt agradable després de ficar-nos a la pell del que era en aquells temps. 

Tot i estar en ruïnes, està molt ben conservat i hi ha molts passadissos subterranis en el qual et pots perdre. Nosaltres decidim endinsar-nos-hi ja que portem una llanterna (gràcies a un consell que em seguit d’un altre holandès molt trempat que ens hem trobat al càmping). El passadissos o més aviat túnels, són de 1 metre d’altura i no gaire més que mig metre d’amplada, completament foscos i ben llargs. La sensació d’estar enmig, apagar la llanterna i amb la immensa foscor i claustrofòbia del moment, et fan pensar com devien estar-hi els habitants d’aquells temps quan tenien que refugiar-se en aquests llocs (la llum que surt a la foto és la del flaix).

Quan acabem el recorregut decidim desfer els nostres passos i tornar al càmping pel mateix caminet del bosc d’on hem vingut.

Estem morts de gana i després de tanta furgoneta, la caminata d’avui es nota, així que decidim acomodar-nos al càmping per fer un bon vermutet i dinar com déu mana.

Havent dinat, decidim fer cas dels consells dels dos holandesos que vam conèixer ahir i parar a fer les postres a un poblet que, segons pensem, aquella parella es van quedar curts en descriure’l com a bonic. Les cases típicament decorades amb flors de mil colors, amb les seves façanes que semblen folrades amb bigues de fusta i inclinades amb la teulada que sembla reverenciar els visitants del carrer. El poblet, petit i humil, ens sembla un lloc meravellós per provar un gelat que ens crida molt l’atenció: el gelat de Riesling Wine (el vi fet amb el raïm de la zona del Mussel).

Així que ens asseiem a un banquet a gaudir d’aquest gelat tan típic com bo i, sense donar-nos compte, mentre es va desfent el gelat també regalima terra avall la meravellositat del dia...

Si fins ara el dia havia anat sobre rodes (tot semblava anar rodat i cada moment era millor que l’anterior) quan agafem la furgo el dia s’ennegreix... Seguint ruta pel Rin (teníem la intenció d’acabar-la avui) anem de poblet en poblet buscant un càmping agradable en el qual quedar-nos, però o estant tots b¡plens o són cars o fan molt mala pinta... així que anem tirant. Quan comença a caure la tarda ja ens hem desviat del Rin, per la qual cosa deixa d’haver un càmping cada dos metres. Arribem a Mainz i tampoc ens depara res la ciutat, ni tant sols té un Starbucks per poder-nos connectar a internet... Ens n’anem a un centre comercial de les afores a comprar uns ous per poder sopar una truita (ens apeteix molt) i trobem un McDonal’s. Perfecte pensem, però tot just entrar-hi ens diu que només et pots connectar a internet si tens un número de telèfon alemany... (una altra raó de lo separatistes que són aquí!)

Decidim agafar carretera cap al sud. Anem tirant i se’ns fan les 9 de la nit, encara no hem trobat res, així que parem a un poble, aparquem a un pàrquing i decidim dormir allí. Traiem les coses per preparar el sopar i fem una truita que ens sap a glòria. Però amb el neguit al cos per la solitud i la raresa del lloc i els 2.000.000 de bitxos volatejant i empudegant, decidim plegar-ho tot i buscar un altre lloc per dormir. Avui la nostra intenció era un càmping o un hostal... així que mirem la guia de youth hostels d’Alemanya i trobem un poble proper on n’hi ha un. El poble és diu Wörms i l’hostal fa molt bona pinta, sembla molt gran i està situat just al centre del poble, darrera del que sembla un castell formidable que demà podrem visitar! Però quan hi arribem són les 22:45! I està més xapat que els baixos d’una monja. Quan veiem un noi que entra li preguntem si sap si hi ha algú que ens pugui atendre i, després de fer tot el que pugui (i quan diem tot és tot: trucar, trucar timbre, picar a recepció durant 5 minuts, picar a la porta del qui treballa... pobre noi i què amable!) no pot fer-hi res i acaba per aconsellar-nos un parc on està permès ficar la tenda i dormir sense que ningú ens molesti

Al final, ens passa com a Lunéville... després de donar tombs com baldufes pel poble, acabem aparcant la furgo en un pàrquing. Ni tan sols ens rentem les dents. Estem rebentats i amb ganes que s’acabi el dia. Resulta que el pàrquing està just sota de la via del tren, però tampoc ens importa... si no dormim avui, ja dormirem demà, però que s’acabi el dia ja!