Dia 8. Strasbourg – Baden-Baden

Ens desperta l’alarma que, per accident, haviem deixat activada el dia anterior (en part quina mala pata, en part quina bona sort... perquè sinó potser encara ara dormiriem). Ens aixequem amb una calor horrorosa (el sol toca de ple a la furgoneta) i decidim anar a buscar una ombra. Al final trobem un lloc que sembla fet a la mida de la furgo i ens hi instal·lem.

Ara si que definitivament no vivim en una furgoneta, sinó en una pocilga!! Com que ens hem de prendre amb ganes, decidim pegar-nos un bon esmorzar abans de fer res: treiem el càmping gas per fer una cafetera i torrar pa bimbo.

Quan acabem ens posem mans a l’obra i el que havia de ser un moment acaba sent tot el matí (imagineu-vos com ho teníem tot).

I estrenem la nostra dutxa solar!! (un altre capritxo del Decathlon) Ens dutxem a la intempèrie abans de posar-nos a fer el dinar.

Dinem uns espaguetis amb tonyina, tomata i olivetes (recepta de la Gemma però sense la seva mà d’artista) que estan prou bons! Se’ns ha passat pel cap la idea de celebrar-ho, fins i tot: avui és el primer dia que dinem abans de les 3 de la tarda!

I res.. tornem a estar dins de la furgo per emprendre camí cap a l’última gasolinera francesa on repostarem: l’Auchan suggerida per un dependent d’un super molt simpàtic. Durant el camí veiem les nostres estimades tres banderes verdes... McDonal’s al acecho!! Hi anem per refrescar-nos amb l’aire condicionat i veure si una couchsurfing de Baden-Baden ens ha respost a la nostra sol·licitud. Bingo! La noia ens truca i tot per dir-nos que hi anem quan vulguem, que ella té feina però que podem passar la nit a casa seva. Quina millor manera per entrar a Alemanya! Anem a repostar i posem rumb a Baden-Baden.

Durant el trajecte arribem a la xifra de 2.000 km des de que vam marxar!!

Trobar la casa de la couchsurfer que avui ens ha estalviat rodatge i estrès a últimes hores del dia és fàcil i no només ens suposa la comoditat de poder passar la nit entre quatre parets de totxo i la promesa d’una conversa d’allò més distesa abans d’anar a dormir, sinó molts més privilegis que sense ella no hauríem trobat. Per exemple, el fet de poder deixar la furgoneta a un pàrquing gratuït a les afores de la ciutat (podem deixar el cotxe durant tot el dia just davant d’on viu ella). A més a més, com veureu després, casa seva té una situació peculiar; allunyada de la zona turística i rica (Baden-Baden és una ciutat de rics on tota la gama alta de la societat alemana va a passar les vacances) i propera a la riba del riu, que vertebra un immens jardí.

Quan arribem a casa seva ella ens espera entre ordinadors i papers, és mestra i està ultimant l’excursió que farà demà amb els seus alumnes com a sortida (d’un dia) de final de curs. Val a dir que, una altra cosa que hem descobert per la Kerstin és l’horari escolar dels nens i nenes d’Alemanya: ells acaben a finals de juliol (25th July) i tornen a començar a finals d’octubre o principis de novembre. A més a més, depenent de cada regió, les vacances escolars són en dates diferents, de tal manera que es reparteixen i no es formen masses d’operacions sortida o d’arribada ni overbookings en els llocs turístics.

Quan arribem, doncs, deixa estar tot el que estava fent per estar per nosaltres; ens parla d’ella, de la seva poca experiència amb el couchsurfing, ens aconsella què visitar i de quina manera... xerra i xerra i a cada minut que passa ens sembla més encantadora. De seguida ens ha obert de bat a bat les portes de casa seva i les finestres de la seva personalitat i fa que realment ens sentim còmodes quan som amb ella. Quan veiem que probablement ens està dedicant ja més temps del que es pot permetre (ja ens havia avisat que tenia molta feina a fer entre preparar l’excursió, el final de curs, les seves vacances per Àsia al cap d’una setmana...), tallem la conversa i ens posem en marxa. Ens dutxem i empolainem (és el primer cop que ens mudem una mica en 9 dies!!) perquè tenim la intenció d’anar al Casino de la ciutat que, segons ens ha dit la Kerstin és d’etiqueta. Tot i que sabem que no ens deixaran entrar (la Kerstin truca per informar-se bé) perquè el Joel necessita camisa i americana, sentim la necessitat de provar-ho igualment; ara que som aquí no podem deixar de veure el casino més antic d’Europa!!

Per arribar al centre de la ciutat tenim dues opcions: o seguim el riu o travessem els carrers de la ciutat. Triem, òbviament el riu, que és la via més llarga però la més bonica. Com que una imatge val més que mil paraules, comproveu per vosaltres mateixos com vam quedar-nos en veure tot això:

Tanta verdor, la remor del riu en el que hi flueix l’aigua tranquil·la, aquelles flors posades i combinades cadascuna amb més gust que la anterior... la tendresa amb què estava tot tant ben cuidat va fer-nos sentir com viatgers del tercer món que trepitjaven el paradís per primer cop. Era tant el goig que sentíem que un passeig que havia de durar 20 minuts va convertir-se en una caminata (i reportatge fotogràfic) de més d’una hora! El passeig, que voreja el riu i les mansions i palauets dels rics també ens deixa veure la riquesa que es respira en aquella ciutat.

Finalment, amb el gust dolç encara enganxat a les parpelles, arribem al centre de la ciutat en busca del casino. I si... amb la mateixa rapidesa en què entrem, en sortim! Sense cap puntada al cul, però poc ens ha faltat! “Sorry... here there’s a dress code, unless you’re wearing a botton shirt and a jacket, you cannot enter”. Doncs res, girem cua mentre mirem el rellotge: Oh lala! Són prop de les 21:30h! La Kerstin ens ha dit que no tenia inconvenient en adequar-se al nostre horari per sopar... però acostumada a sopar a les 7 com a molt molt tard es deu estar recargolant de gana!! En el camí de tornada ja no ens entretenim i realment tardem 20 min en arribar a casa. Entre els tres i les converses confiades comencem a fer el sopar mig català mig alemany i l’exquisit resultat és aquest:

Una amanideta a l’estil alemany i una altra d’italiana amb tomata i mozzarela, més el nostre estimat pa amb tomata (val a dir que des que nosaltres voltem pel món ja és una mica més internacional) que combinat i ben regat amb Apple wein és deliciós, igual que la interessant i molt amena conversa que alenteix el sopar i fa que tornem a arribar a les tantes de la nit. Com cada nit, estem fosos i necessitem descansar com l’aire que respirem. Anem a dormir rendits però amb un somriure d’orella a orella, amb la sensació in crescendo de què veure coses noves i amagades de cada país és el que dóna sentit al nostre viatge, però conèixer gent com la Kerstin és el que l’embelleix i el decora de mil matisos que després quedaran sempre guardats a la memòria. És molt agradable sentir-te apreciat a tot arreu on vas, i nosaltres sentim que pedra que deixem enrere, camí que creix.