Dia 7: Strasbourg

Ens despertem amb l’encandilament que encara ens dura d’ahir a la nit sobre la ciutat. Però al Joel se li’n va una mica quan rep la noticia que el Tito se’n va del Barça... Així que, a la seva manera, li vol fer un homenatge: avui toca dur la samarreta del Barça!

Com vam veure ahir, Estrasburg és una ciutat en la qual es percep la proximitat amb Alemanya; petits detalls ens mostren el bon saber fer alemany (que pensen més i la caguen menys). És impressionant veure el poc que costa fer les coses bé i de manera més senzilla. Per posar només un exemple, és fabulós un dels molts recursos que tenen per fomentar l’ús del transport públic: filosofia de la bici, com a molt altres llocs d’europa i tenen tot el centre de pagament, havent-hi connexions amb tram a tots els punts de la ciutat, inclús els pobles del voltant. Tenen un sistema de pàrquing anomenat P+R que consisteix en deixar el cotxe en uns dels pàrquings especials situats a les afores de la ciutat i amb el tiquet t’inclou el viatge d’anada i tornada del tram de la ciutat. Per altra banda, tal i com ens han recomanat en varis llocs, s’aconsella agafar el tiquet TRIO pel tram que val 6€ i serveix per realitzar tots els viatges que vulguis durant 24h a partir del moment que el passes per primera vegada i que serveix per a màxim 3 persones!

Què simpàtic el bon home de les ulleres característiques, que ja torna a estar darrera el mostrador de recepció de l’hotel...  ens acaba de dir que podem deixar aparcada durant tot el dia sense cap problema la furgo a l’hotel! Perfecte, ja podem anar a fer de guiris ben tranquils.

Després d’agafar el tram, baixem a la parada Broglie i ens dirigim cap a la catedral Notre-Dam d’Estrasburg, on trobem l’oficina de turisme.

Després de rebre un parell de consells (la noia és tant simpàtica com escueta) sobre què i com visitar la ciutat i que hi ha una àrea per autocaravanes al sud de la ciutat. La visita a la catedral dura uns minuts, no som religiosos i els edificis per al culte no són el nostre fort, però un monument d’aquestes característiques i d’aquesta envergadura no ens el podem deixar perdre. Impressiona, però sota la nostra opinió, la bellesa de dins no fa justícia a la monumentalitat de fora.

Ens deixem perdre pels carrers en direcció al canal, en la caminata ens acompanyen cases típiques, comerços que són més una trampa per estrangers que altra cosa, els milions de turistes abarrotant tots els carrers (són tants que els hem d’anar esquivant com si d’una cursa es tractés!). Finalment, aconseguim arribar al canal, on ens depara una cua d’una hora sota e sol que abrasa i una calor que es fa insuportable. La cua la fem amb la intenció de comprar dos tiquets per a les barques que travessen la ciutat. Volem agafar una barca per veure Estrasburg des de l’aigua i que ens en expliquin les seves particularitats. Per sort, la cua no se’ns fa tan eterna com ens pensàvem: una sèrie d’individus ens amenitzen l’espera venint cada dos minuts per vendre articles que ens ajudin a suportar la calor sobre el vaixell. Sisi, són a tot arreu... i el més fotut és que te’ls ficaven a la cara fins que te’ls empastraven al nas.. De poc no agafem i els i fotem una espenta i canal abaix! Mare meua que pesaooos!

Perfi! Aconseguim arribar a les taquilles i demanem 2 tiquets per les 17h amb una barca descoberta, al ser estudiants obtenim els tiquets per 5€ per cap. Sisi.. ja us hem dit que anàvem a fer de guiris totals avui!! Vaixellet que compartirem amb l’INSERSO paaaa deeentrooo!!

Són les 3 de la tarda i estem sufocats i morts de gana! Així que busquem un lloc on poder menjar-nos els nostres entrepans de llom embutxat (Oh Gemma, mai t’agrairem prou el regal i la bona pensada que vas arribar a tenir sobre l’embotit al buit!!!!). Caminant caminant trobem una plaçoleta on hi fan el mercat de muntanya. És bastant petitet i no hi ha massa gent, però el que si que hi ha és un bon banquet amb ombra... hem trobat el nostre lloc perfecte per dinar!  

Dinem i, morts de set, busquem un supermercat per comprar aigua. El trobem i com que no hi ha aigua fresca en busquem un altre. Quan satisfem la set passem per davant un Mcdonalds i ens ve de gust un Mc Flurry. Entre pitos i flautes, quan ens l’acabem ja ens hem d’afanyar una mica per arribar al vaixell.

Aquest cop la cua no té comparació amb l’anterior; tret de la família Giménez al completo (cosins, prims, tios y tatarabuelos tots en una) no hi ha massa gent i entrem ràpid. És el típic vaixell- sala de cine amb 200 cadires posades en fila i uns auriculars guia. Agafem els nostres i comença el trajecte revestit per la veu dolça d’una panxita que ens explica els secrets amagats de la ciutat en una tarda de dissabte sota el sol que crema a Strasbourg. L’Anna té la sensació d’estar navegant per una ciutat totalment diferent a la de la nit anterior, la bellesa és la mateixa però l’encant és diferent. Si ahir ens emocionava una ciutat tendra, tranquil·la i amb un bon ambient juvenil banyants per l’afluència d’un riu ple de romanticisme, avui el riu ens porta per una ciutat plena d’encant turístic, amb edificis plens d’història i d’històries, amb monuments típics i edificacions característiques. Fa molta calor però el trajecte és un plaer. Anem veient cada racó de la ciutat mentre sentim què és què i què forma part de on.  

En la part final del recorregut, veiem el Parlament europeu amb el seu hemicicle i la seva arquitectura contemporània més pulcra. Malauradament, ens diuen que no es pot visitar.

Quan baixem després d’una hora i 10 minuts (clavats, com ens havien dit) ens sentim una mica marejats per la calor i cansats del dia. Així que decidim fer un últim tomb per la ciutat, anar a buscar la furgoneta i, per avui, deixar el nostre paper de turistes.

Quan som a la furgo, decidim anar cap a l’àrea de servei que ens havia recomanat la noia de l’oficina de turisme. La trobem amb bastant facilitat i sembla un lloc adequat (tot i que un pèl ronyós i sense wc ni dutxes ni res) per dormir. Està situat al costat d’un Youth Hostel en el qual no ens permeten entrar ni per anar als serveis... però ja veus tu quin impediment! Nosaltres hi entrem igual.

La següent seqüència de la història no té pèrdua. Quan anem a buscar aigua per poder fer el sopar ens topem amb una parella alacantina que ja fa dos nits que tenen la caravana en aquella àrea de servei. Parlem amb la dona que, molt amable (i xerradora) ens parla una mica del seu viatge i ens ensenya la rulot. Aquí arriba lo bo: al sortir de la caravana ens trobem la conversa de basugos més gran de la història: l’home alacantí ha trobat un amic portuguès amb el qual han començat a establir una conversa. Quan els escoltem de lluny no trobem res estrany: són dos homes que s’acaben de conèixer. Però quan parem una mica d’atenció, ens adonem que el que semblava una conversa entre dos són un parell de monòlegs en dos idiomes diferents. Cada qual va dient la seva i reafirmant el que diu l’altre sense entendre pisca del que diu cadascú. El fotut de tot plegat és que al final s’acaben intercanviant un llibre de coordenades amb un vi portuguès. Nosaltres no ens podem aguantar el riure: mentre l’un parlava de rutes i números del gps, l’altre li explicava les meravellositats d’un vi. Ens partim.

Després del fart de riure, ens acomiadem de la dona per anar a fer el sopar. Sopem, de nou, compartint l’àpat amb totes les abelles i mosquits de la zona i, quan anem a netejar els bàrtuls, encara ens trobem aquells dos ofuscats en la seva conversa... Però de fons sentim una música que ens crida l’atenció (és dissabte nit).

Seguint la música en la llunyania, trobem un parc a la bora de l’àrea de servei que ens porta a un pont espectacular que travessa el riu Rin. L’arquitectura d’aquest pont és fenomenal: dos arcs en paral·lel es comuniquen en el centre amb una espècie de platea escalinata amb bancs per poder contemplar el riu. La il·luminació perfecta del pont i el reflex incandescent de la lluna plena sobre l’aigua fan que aquest moment sigui màgic (Quina llàstima no haver agafat la càmera...).

Després de passar-hi un moment molt romaniticot trobem, finalment, l’origen d’aquella música que resulta ser una festa de pueblerinos ballant uns balls molt peculiars. Ens fa una gràcia enorme el que veiem: és com un ball de festa major on tots ballen a la una en una mateixa coreografia. La música és diferent en cada cançó i cada ball és diferent a l’anterior però tots segueixen el mateix ritme, fan els mateixos passos. I així, cançó darrera l’altra es van incorporant uns o en marxen d’altres, tots en un compàs ordenat i a la una. Ens quedem embovats una bona estona mirant el compàs igualat dels seus peus. Cada persona, per lliure, entra a ballar quan li ve de gust, marca els quatre passos i quan para la música no creuen paraula, ni es miren... només esperen a que soni la cançó següent per ballar-hi o no. En conjunt, tot forma una aureola una mica rara, però molt divertida. Quan el fred ens venta les orelles, decidim tornar cap a l’àrea de servei a dormir. Amb la broma se’ns ha tornat a fer gairebé la una, i tot i que és dissabte anem a dormir de pet.