Dia 3. Mont St Michel - Paris

Distancia: 398km

Obrim els ulls, fem córrer la porta que havíem deixat entreoberta per poder respirar i veiem la lluentor que entra amb tot el bat de sol. Entre remolon i remolon aconseguim posar-nos de peu i plantar-nos fora la furgoneta, quan veiem que tots els camions i altres caravanes/cotxes que havíem trobat ahir a la nit, s’han esfumat. Primer ens estranya... després no tant. Són les 10h del matí,i nosaltres encara no ens hem acostumat al horari europeu… (o potser és que no ens hem desacostumat de l’horari de vacances!). És clar que si, estem de vacances i que es noti (!!!), que darrerament ens hem notat més estressats que en període d’exàmens!  Ens sentim uns domingueros de mucho cuidado: mentre els gavatxos comencen a arribar i muntar tot el tenderete per dinar, nosaltres preparem un bon cafetó i traiem l’esmorzar!

Ben tips i ben preparats per afrontar el que queda de dia, posem rumb Paris, la ciutat de l’amor! Ens esperen a un hostal de 2 estrelles al sud de Paris.

A falta d’uns 100 km per arribar parem en una àrea de picnic, disposats a menjar els macarrons amb tomata i la seva bona oloreta. Estan d’allò més bé! No són com els de casa, però deu n’hi do! Perquè no podem gratinar-los eh, que sinó... mmmm!

Cada vegada més i més cotxes, més i més carreteres: estem entrant a Paris. Ens dirigim a un tal Chilly-Mazarin, el qual creiem que és una barriada del sud, però que resulta ser un poblet que del “Sant quintin”. I ja van dos sopars Àngel...  sort del GPS de nou!!!, perquè sinó probablement  encara ara donaríem voltes per allí. Bé, aconseguim arribar-hi i parem a un McDonals per buscar exactament la direcció de l’hostal (nosaltres, tan llestos, només havíem apuntat el poble...). A la fi, entre fet i fet aconseguim arribar-hi que ja són passades les 19h. L’hostal de 2 estrelles és bastant cutre però ens l’imaginavem pitjor, tenia tele i tot!! Només aparcar la furgoneta vam descobrir dues raons per les quals aquell hotelet cutre però correcte era tant barat: d’una banda (ja ho havíem notat) estava al cul del món i, per l’altra, en sentir un soroll fort i sortir fora,  veiem que són els avions que aterren just a un aeroport situat a pocs metres darrera l’hostal.. Sorpresa! Tal i com ens diu la de recepció, els avions comencen a partir de les 6 del mati...!! Si senyor, tenim la sensació que acabem de triomfar com la Coca-Cola, i això que el millor encara està per veure...

Deixem tot l’equipatge i la furgo al pàrquing de l’hostal, i marxem pitant per poder acabar d’aprofitar el dia i veure una mica de Paris, ens fa una mica de cosa deixar la furgoneta al cul de París... però vaja, què  hi farem! Sense tenir-les totes, sortim de l’hotel manantial dels fujitsus amb una direcció: La Torre Eiffel! Agafem un bus que ens porta a l’estació de tren, que ens surt per la cara perquè  l’autobusero no té canvi i ens deixa passar! A l’estació primer problema: Què fem? pillem una T-10 com a Barcelona, segur que n’hi ha d’haver... bingo, veiem que també n’hi ha, el que passa és que hi ha dos tipus, la que deu ser normal i una reduïda, preguntem a un noi si a la tarifa reduïda inclou els estudiants i ens contesta que si. Perfecte, nosaltres amb total confiança agafem aquests bitllets i intentem entrar... ERROR! No ens permet l’entrada.. per sorpresa nostra aquest tiquet només serveix per dins Paris.. Tornem-hi, agafem un nou tiquet.. aquesta vegada agafem el que equival al tiquet senzill a Barcelona, 3,35€ per cap i a disfrutar dels 15 minuts fins a la capital. El viatge passa en un tancar i obrir d’ulls perquè coneixem un parell de currantes francesos que acaben la jornada laboral i tornen cap a casa. Com que els hem sentit xapurrejar una cançó en castellà que cantava un cantaor (i que, com ens diuen fa temps que volen practicar-lo) els tallem la conversa. Com tot turista, volem anar a veure la Torre Eiffel. Per casualitat, la noia (molt simpàtica) també va en la mateixa direcció. Agafa el mateix metro que nosaltres i, durant el trajecte, aprofita per donar-nos quatre consells que ens dirigiran una mica en direccions diferents (més profitoses) que la resta dels 46.893.432 guiris que es dirigeixen a la Torre il·luminada. La noia (escrivint això ens adonem que no ens va dir el seu nom) ens recomana baixar dos parades de metro després de la de la Torre Eiffel (parada Trocadero) que té unes vistes més espectaculars. I que, a més, ens permetrà veure-la prèviament des del metro. A més a més, ens recomana que ens afanyem, perquè cada dia a les 22h la torre Eiffel s’il·lumina amb llums intermitents, cosa que la fa molt més bonica. En acomiadar-nos de la guia improvisada ens sentim una mica com callejeros viajeros. Amb la càmera en mà sortim del metro per disfrutar d’aquest maravellós i romàntic moment!

Encandilats pel moment, passa l’estona i ens adonem que entre fet i fet s’han fet més de les 23h i que no hem sopat, així que després de donar un tomb pels voltants i veure un gran (i carississim) ambient, decidim comprar un sandwich i anar cap a l’hostal de nou (1h i 30’ de camí). Paguem al metro amb la T-10 que tenim i arribem a l’estació de trens per fer trasbord, seguim les indicacions del nostre tren RER-B fins que... SORPRESA!! Entre passadís i passadís ens trobem els revisors, aquells personatges tan inútils que hi ha a tot arreu! Bueno, comencem a treure el tiquet i el Joel passa el control... L’Anna, i el seu bolso-bossa del doraimon no troben el tiquet de cap manera. Al final el troba, l’hi ensenya a la revisoraamargadamarranaquefaunanyquenopiiip i aquesta li prohibeix el pas! Li comença a fotre la xapa amb francés i l’Anna no s’entera de res, fins que li diu que aquest tiquet no és permès per nosaltres i que ens han de sancionar per la infracció comesa. El Joel s’apropa i li tornen a demanar el tiquet, per tonto, també sancionat!! Total, li expliquem d’una manera o altra el que ens havia passat a l’hora d’agafar el tiquet, que és el que ens havien dit, nosaltres que coi sabiem! La tia, més subnormal no podia ser, tossuda com una sola de sabata, no escoltava i es reiterava a repetir pagueu o truquem a la poli. En aquell moment apareix un monstre horrendo que resulta ser la jefa de la revisoraamargadamarranaquefaunanyquenopiiip. Pensem a veure si aquesta és més benevolent i esperem que ens entengui més. A l’instant que li comencem a explicar el que ens passava, comença a cridar, parlant amb aquesta manera típica que tenen aquest gabatxos com si tinguéssin un gel a la boca i ens dóna a entendre que no parla anglés. Total, li demana a l’altra que o paguem JA o truca a la poli... No res, com a bons turistes, acabem de pagar la nostra novatada... claudiquem i apoquinem els 60€ de multa, 30€ per cap. I això que la noia/guía imprvisada ens havia dit que els revisors no passen mai i que ni que ens demanessin el tiquet si els explicàvem la nostra situació no passaria res! Bueno... què hi farem, al menys som capaços de veure-hi la part positiva... i és que 30€ no son els 50€ de Barcelona (els quals nosaltres hauríem de multiplicar per 2)!!

Va, anem a dormir que prouta ràbia ens ha fotut. Aconseguim agafar el tren i arribar per tornar a agafar el bus que ens porta a l’hostal. Tot estava molt desert i ja patiem perquè estigués bé la furgo, només faltava que li passés algo!  Buuff! Està intacta!

Després del patiment per deixar la furgo allí, el car que és el transport públic i la gran experiència que ens hem endut (positiva com la torre Eiffel i negativa amb la multa) decidim que ja en tenim prou de Paris, que preferim continuar amb el pla i evitar les regions tant turístiques.  Així que ens proposem que demà seguirem amb la nostra ruta. Agafem un mapa i decidim que volem anar cap a Nancy! Hostal al cul de París i batejat per la simfonia de l’aeroport, Bona nit!