Dia 2: Rennes – St. Michel

Mamma mia!! Ens despertem amb l’olor a Crepe (que per cert, ahir vam descobrir que són típiques de la regió francesa de la Bretagne) que ens ha preparat la Mariannick, amb el seu cafè i tot a taula! Aquesta dona és formidable i la seva hospitalitat sembla no acabar-se... Fins i tot ens ha regalat un CD de música bretona perquè ens emportem un trosset de la seva regió (que tant estima) a casa!

Amb l’estomac ple i els continus agraïments a la Mariannick, ja tornem a ser al nostre raconet de món: la furgo. Anem a un super a comprar pa (no és la típica baguette francesa però s’hi assembla força) per fer-nos uns entrepans per dinar. Aquí arriba el primer dilema: anar al Mont St. Michel o anar a Saint Malo (un poble coster que ens havia recomanat el Kelig). L’aposta de l’Anna és anar primer a Saint Malo i després al Mont St. Michel mentre que el Joel prefereix anar directament al St. Michel. Al final decidim anar directament a veure l’espectacular Mont St. Michel, un petit poblet emmurallat en una illa on quan la marea és alta queda completament envoltat d’aigua i quan és baixa queda envoltat d’un desert de fang molt bonic.

Per un moment vam sentir-nos com a casa, allò semblava les Rambles... més gent i  més cotxes no podia haver-hi! Com ja ens anem acostumant, aquí tampoc hi ha res gratuït, el pàrquing era de pagament i a més a més, ens van enviar al pàrquing de les autocaravanes. En el punt que la barrera s’anava elevant per deixar-nos passar, vam ve la quantitat que hauriem de pagar i... PAM! Un altre patatús: 20€ per deixar el cotxe a tres quarts d’hora lluny del mont Saint Michele!!!! (el pàrquing de cotxes valia 12,50€). Lo bo d’aquell pàrquing era que era com un càmping. Els 20 euros dolorosos et permetien deixar el cotxe allà durant 24 hores i la gent el feia servir com a càmping: hi menjava, descansava i, no ho vam poder veure perquè vam marxar, però suposem que també hi dormien.  
  

Una vegada tornàvem a estar al pàrquing, vam veure que l’opció de l’Anna hagués estat molt millor. Es que aquestes dones, sempre tenen raó... Resulta que la marea pujava a les 21h de la nit, i que la ciutat emmurallada hauria estat molt més espectacular si hagués estat envoltada per l’oceà atlàntic. A més a més, a partir de les 19h tot canvia: es tanquen algunes paradetes però s’obren les portes del castell i d’alguns museus que durant el dia estan tancats.. A més a més, s’obren les llums i es posa música per crear una atmosfera fantasiosa mentre veus caure el sol a l’horitzó darrere Sant Michele. Nosaltres érem allà des de les 17, i esperar-nos fins la caiguda del sol, amb el cansats que estàvem (ens havia sortit tot el cansament del dia anterior de patac quan caminàvem cap al poblet) se’ns feia una muntanya quedar-nos dins tan tard. Així que, amb la calma, vam tornar al nostre estimat i baratissim pàrquing.

Un cop allà (sembla ser el dia dels dilemes) ens plantegem novament què fer amb les nostres vides (bé, de moment potser n’hi ha prou en pensar on poder passar la nit). Després d’omplir una llibreta de pros i contres de les nostres opcions, decidim que anirem a Paris l’endemà, però que abans hem de trobar algun hostal/alberg per poder estar tranquils i bé.  La qüestió és que necessitem internet per poder fer la reserva, així que amb un bon mal de panxa per no aprofitar fins l’últim cèntim els 20 maleïts euros, abandonem el “càmping” on totes les autocaravanes ja estaven fent el sopar i preparant per acampar tota la nit i ens dirigim a la búsqueda i captura d’un Mcdonals per tenir internet. Pontorson, aquest va ser el poble afortunat que ens va salvar pel fet de tenir un Mcdonals i poder fer una reserva per un hostal al sur (zona més tranquila) de Paris! El Joel és lent a collons... triga més de tres hores en menjar-se una cheeseburguer!! :P.

Enmig del no res i sense més reparo que el fred que enmig juliol es clava, ens quedem amb total calma al pàrquing del mateix Mcdonals, on decidim continuar aprofitant la Cheeseburguer per coure el dinar de demà i posar una mica d’ordre (el mínim que ens permeti trobar les coses) entre el caos de tot l’equipatge. També aprofitem els últims rajos de la bonica posta de sol: traiem el nostre càmping gas per fer la primera flama i preparar el sopar i el dinar de l’endemà... Com que no sabem on serem, ni com estarem aprofitem ara per ser previsors: un tupper mai està de més quanno tens ni idea on seràs l’endemà a la mateixa hora, mai sobren els “persidecas” quan  vas senserutamarcada.

No ens vam adonar que la nit se’ns va recolzar sobre les espatlles. La lluna creixent ja estava ben alta i faltava saber on plantar el campament per passar la nostra primera nit a la furgoneta. Amb la intenció d’escurçar camí cap a Paris, agafem l’autovia en busca d’una àrea de servei. Estem rendits i necessitem un lloquet on poder estrenar el llit del pare de l’Anna. Entrem a la primera àrea de servei que trobem (aquí a França estan molt ben acondicionades i l’estesa costum de viatjar amb autocaravana fa que  s’utilitzin molt. Ens trobem parats a “l’Aire de Baire” i despleguem el llit per primera vegada. També montem la mosquitera que tant temps ens ha dut tenir acabada Ja teniam el pijama ficat i de cap al llit.