...I un dolç comiat.

Avui costa fer-se a la idea que aquestes quatre parets ens hagin vist crèixer quan avui semblen tan desconegudes. L'olor del coixí ens fa perdre'ns en un món que sembla de tot menys real. No sabem quants minuts han passat entre que hem obert els ulls i hem reconegut l'estància. Però tan se val, una mescla entre la màgia d'un estiu que s'esgota i la sensació d'haver-ho somiat tot ens fa somriure entre llaganyes...

Des que vam marxar de casa, ara fa més d'un mes, hem viscut i sentit moltes coses... Hem atravessat llocs que ens han fet petits i lidiat amb experiencies que ens han fet grans; hem rigut llàgrimes i plorat somriures.. I a cada pas que hem fet hem anat coneixent una mica més de món, un trosset més de vida, un oceà més de nosaltres mateixos. La vida a vegades et fa regals que, merescuts o no, t'omplen l'existència i et recorden que estas viu...

I això és tot i és no res, amics. Ara, que hem acabat el blog, sembla com si realment tot s’hagués quedat en un somni, el nostre somni d’estiu. Tenim la sensació que el fet d’allargar el tancament del blog era com deixar entreobert un estiu que no només ens ha canviat i ens ha fet créixer com a persones, sinó també com a parella, convertint-nos en confidents, en companys,... Recordant-nos qui vam ser, ensenyant-nos qui som, mostrant-nos qui podem arribar a ser.

Al llarg d'aquest estijjju hem passat moments de tot, hem caminat entre les estrelles però també hem xafat brases, hem viscut entre núvols de sucre o entre mars remoguts... però avui, fruit dels capricis dels records, només guardem a la retina els paisatges idíl·lics, conservem a les butxaques els somriures i al cor, només ens hi quedaran les aventures dolces.

Mentre fèiem plans, sabíem que el que ens proposàvem probablement era una experiència una mica atrevida, però ara, un cop passat, la repetiríem mil vegades més si la vida ens donés l’oportunitat. Els moments difícils es dilueixen amb el temps, els entrebancs s’esborren... i tot el que queda és aquesta suau remor dolça que fa olor a felicitat.

Així que si, si mai se us presenta l’oportunitat, si us plau, no deixeu que les pors, la comoditat o les previsions us impedeixin poder gaudir d’allò que sabeu que us pot donar un bri de llum en aquest món que a vegades és tan opac. Llenceu-vos al vent, perquè és veritat allò que diuen que quan un tren passa, s’ha d’agafar, perquè encara que segur en vindran d’altres, cada un és especial. En cada tren poden passar coses d’aquelles meravelloses en les quals s’atura el món de cop, instants d’aquells que ens recorda que estem vius!

Per tancar aquesta caixeta plena de dolços en la qual s'ha convertit aquest blog, no podem dir l'adéu definitiu sense donar les gràcies a tots aquells que vau rebre la notícia que marxàvem amb un somriure. Moltes gràcies a aquells que, amb els ulls il·luminats per la il·lusió ens vau dir que estàvem pirats. Gràcies a aquells que ens vau desitjar sort, perquè en alguna que altra ocasió ja us diem ara que ens va anar molt bé! :)

Gràcies especialment al Pare Pere per la furgoneta i el mecanisme tan luxós que ens vas idear; a la Mare Elvira per les teves idees, pel teu entusiasme en la nostra partida, pels preparatius a última hora..., gràcies també al Pare Manel pels processos burocràtics i la confiança, a la Mare Gemma gràcies per ser la primera en fer-nos llençar al precipici, gràcies per tanta injecció de positivisme (en aquell moment i sempre) i per preservar-nos nodrits durant un mes i mig amb aquella bossa d'embasats al buit. Gràcies al padrí Jaume i a l'avi Josep, que ens han seguit a cada publicació i ens han esperat a casa amb candeletes!! Gràcies al Gerard per el seu enginy i generositat. Gràcies, sobretot, a l’Oriol i el Roger (vosaltres sabeu perquè). Gràcies també a l’Àngel i la Montse pels seus consells, regals i ajuda que ens van facilitar l’aventura en molts moments. Gràcies a la Maria i el Jordi perquè, a la seva manera, ens van fer arribar la seva força i bons desitjos.

Gràcies a tots els que durant el viatge ens heu acollit a casa, enriquit als càmpings, acompanyat en el trajecte i guiat en la pèrdua i les troballes. En especial, no sabem com agrair el Jordi, l’Àngels i l’Ariadna aquell oceà enmig del desert que va ser la seva rebuda a casa seva.

Gràcies, a la fi, a tot vosaltres... que ens heu seguit en la distància, que a cada pas ens heu animat a continuar!   

  

Aquest ha estat el nostre viatge, diferenciat en dos trams: pujada fins al destí més allunyat (Praga) i tornada cap a casa. En total hem fet 8153 km i unes 100 hores de viatge, més les hores i temps que hem viscut dins de la furgoneta!