I no sabem si és perquè tot i la seguretat amb
què hem lligat totes les portes de la furgoneta, el neguiteig se’ns ha quedat
enganxat, si són les ganes d’emprendre camí o si són els nervis de tornar a
casa i deixar-ho tot enrere... però a quarts de sis del matí, tots dos, com si
hagués sonat alguna alarma, ens despertem de cop. Encara és negra nit a fora, i
ens espera un dia de trajecte dur, però se’ns ha acabat la son. Així que amb
els ulls com a plats decidim que, si no podem dormir, com abans sortim abans
arribarem... I si, ens aixequem. L’eufòria ens aixeca d’un vot. Avui, després
d’un mes i mig sense parar ni un minut, és el dia de tornar a casa.
Amb una barreja de sensacions que mareja ens
llevem en el nostre últim dia a la furgoneta. Pleguem per últim cop els
llençols, els coixins i el llit. Anem per últim cop a rentar-nos la cara a la
pica del bany de l’àrea de servei i marxem. A les 6 ja tornem a ser a
l’autopista de nou. Casa, ara, ja queda dibuixada en l’horitzó.
I anem tirant... sin prisa pero sin
pausa. Són les 9 quan parem a esmorzar a
una àrea de servei. Està molt concorreguda i per nosaltres, que ja fa tres
hores que rodem, sembla com si aquella gent fossin un grapat de domingueros que
paren a fer el vermut. Esmorzem el nostre estimat pa amb Nutella, un cafè, i
tornem-hi, carretera i manta.
Tornem a parar encara a repostar, de gasoil i
de cafeïna. I seguim. I seguim. 5, 6, 7 hores conduint... I al final, per on
vam entrar a Europa en decidim sortir: passem per Vielha. Els pares del Joel
son a Boí, així que dinarem allí i així, al menys, fem parada llarga abans
d’arribar definitivament a casa.
Són més de les dos de la tarda quan tornem a
xafar aquesta, la nostra pàtria. Ens sentim esgotats, nostàlgics però
il·lusionats a la vegada... de moment, les ànsies per sentir de nou la
comoditat del dia a dia, el caliu del nostre llitet, l’olor a casa, etc.
eclipsa la tristesa de deixar enrere aquell somni d’una nit d’estiu...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada