Si ahir ens va despertar el gust suau de la comoditat, avui ens aixequem amb l'aroma dolç del caliu de la llar. La comoditat de la companyia que ahir nit ens va acunar i el despertar suau del matí que s'aixeca tranquil en aquest petit indret de Suissa. Feia molts dies que no sentiem la pau i la protecció d'una llar i avui ens sentim amb una mescla de sensació de casa i d'hotelet de luxe... Quan ens llevem, ens arreglem i pugem a dalt a la cuina, per uns moments ens sentim una mica cohibits pel silenci, pero ràpidament agafem el fil de l'activitat tan quotidiana per una banda i tan especial per una altra com és preparar l'esmorzar. Coure unes torrades, calentar la llet al microones, agafar la mermelada de la nevera... En el dia a dia estem tan acostumats a aquestes rutines que les fem de forma mecànica cada matí, saber on tenim cada cosa, manejar els estris des de la metodicitat del qui ho pot fer gairebé amb els ulls tancats té un valor del qual mai en som conscients. Fins avui, fins que després d'un mes i mig t'adones que les rutines i els hàbits també formen part de nosaltres mateixos i que, a diferència del que pensem en el nostre dia a dia, fins i tot la monotonia té una espècie d'exotisme màgic.
I bé, quan som enmig de l'escampall per esmorzar baixa l'Àngels amb un somriure familiar, un d'aquells somriures que diuen: "feu feu, sou a casa vostra". I resulta que entre el tiberi i les converses, a cada mos i entre paraules la comoditat se'ns va enganxant a la pell i sota les soles de les sabates... Tant que quan ens n'adonem ja són més de les 11 del matí! Com que és tard, l'Àngels s'ofereix a portar-nos fins a l'aeroport, que és també l'estació de trens. Quan hi arribem ja són vora les 12 i ens afanyem per agafar el proper tren que ens porti a Zurich. Localitzem el tren que hem d'agafar relativament aviat i hi entrem. És un tren de dos pisos i està a rebossar! Però trobem un lloc i ens acomodem... quan arribem a Zurich tenim el temps just per veure les quatre coses que el Jordi i l'Àngels ens van recomanar de no perdre'ns: el carrer més ric d'Europa, el Bahnhofstrasse; el llac gairebé oceànic, els carrerons del casc antic i la universitat des de la qual hi ha unes vistes formidables i una kantina barata!
Quan arribem a Zurich ja passa de la 1 del migdia, i fem cap directament al carrer a prova de rics. Resulta que l'estació de trens cau gairebé al cap del carrer Bahnhofstrasse i, per tant, comencem la visita des d'allà.
La veritat és que no ens cridava massa l'atenció, només pensàvem en travessar-lo ràpid per poder fer cap al llac... però sincerament, costa passar per alt tanta pijería.
Ens aturem davant de més d'un aparador estupefactes davant dels preus!!
Fins al punt que, incrèduls, no podem evitar fer fotos a les barbaritats amb les quals ens topem. Rellotges de 35.000 euros!? Bolsos de 6.000 euros!? Vestits per 12.000!? La nostra perplexitat és tal que millor ens abstenem de deixar-ne aquí la constància amb comentaris que tampoc portaran enlloc...
La veritat és que no ens cridava massa l'atenció, només pensàvem en travessar-lo ràpid per poder fer cap al llac... però sincerament, costa passar per alt tanta pijería.
Ens aturem davant de més d'un aparador estupefactes davant dels preus!!
Fins al punt que, incrèduls, no podem evitar fer fotos a les barbaritats amb les quals ens topem. Rellotges de 35.000 euros!? Bolsos de 6.000 euros!? Vestits per 12.000!? La nostra perplexitat és tal que millor ens abstenem de deixar-ne aquí la constància amb comentaris que tampoc portaran enlloc...
Quan acabem el carrer, fem cap a una plaçoleta on hi ha una exposició de cotxes antics.
Impresionant, les més altes games de cotxes es reuneixen aquí traslladant els espectadors al temps de les espelmes, dones amb vestits llargs i homes amb barret i sarró. Un a un, anem contemplant aquests caxarros que han passat a la història com a màquines seductores i pròpies dels grans patrons. I si, per fi arribem al formós llac que, encara que sembli un mar (des d'on som no se'n pot veure ni tan sols una punta dels seus límits) sabem bé que és un llac i un dels valors més preuats de la ciutat! Aquí és on s'amaga l'activitat de la ciutat en els dies de sol, on descansen els ocells en ple estiu i els peixos d'aigua dolça a l'hivern, aquí és on gaudeixen els rics de la ciutat (i molts d'Europa) però també els menys adinerats, aquí és on, un migdia d'agost, la nostra pau es veu reflectida sobre l'aigua tranquil·la...
Impresionant, les més altes games de cotxes es reuneixen aquí traslladant els espectadors al temps de les espelmes, dones amb vestits llargs i homes amb barret i sarró. Un a un, anem contemplant aquests caxarros que han passat a la història com a màquines seductores i pròpies dels grans patrons. I si, per fi arribem al formós llac que, encara que sembli un mar (des d'on som no se'n pot veure ni tan sols una punta dels seus límits) sabem bé que és un llac i un dels valors més preuats de la ciutat! Aquí és on s'amaga l'activitat de la ciutat en els dies de sol, on descansen els ocells en ple estiu i els peixos d'aigua dolça a l'hivern, aquí és on gaudeixen els rics de la ciutat (i molts d'Europa) però també els menys adinerats, aquí és on, un migdia d'agost, la nostra pau es veu reflectida sobre l'aigua tranquil·la...
Val a dir, però, que tot i la bellesa, tot i les expectatives que havíem depositat sobre la zona arran de tots els comentaris d'amics i familiars, després d'haver vist tot el que hem vist i d'haver gaudit de tots els paisatges que guardem encara com a imatges fresques a la retina, Zurich no ens captiva tant com esperàvem... És una ciutat europea preciosa, amb les seves petites joies i secrets però carregada a la vegada de desequilibris propis de les grans metropolis.
Quan ens allunyem del llac deixant-lo a mà dreta sense ni tan sols haver albirat un indici dels seus contorns, (i un cop el Joel ha acabat el book a les oques i les margarides que descansen a la ribera del llac), ens dirigim als carrerons antics de la ciutat passant per davant del teatre o la òpera (la veritat és que no ho sabem ben bé).
I ens perdem pels carreronets contemplant l'ambient i la gent, resseguint la ciutat adoquinada banyada pel riu Limmat.
Caminem desnivell amunt, en direcció a la universitat mig morts de gana.
Quan arribem a la universitat contemplem una mica les vistes però nosaltres tenim una necessitat molt més orgànica que ens envaeix, ara mateix: menjar. Busquem la kantina de la uni i hi entrem, fins i tot agafaem safata... però els estudiants d'allà ens veuen tan perduts (amb el tema menú, preus, etc.) que ens ajuden. Al final, resulta que, al no ser estudiants la broma ens costa gairebé tant com si anessim de restaurant, així que optem pel plan B que ens va suggerir l'Ariadna ahir a la nit: el Hot Pasta, un restauranet petit bo, bonic i barat situat prop de la uni. Després de caminar perduts encara una estoneta acabem trobant-lo i sembla que aquest cop l'hem encertat de ple, és realment bo, sincerament bonic i veritablement barat. Així que ahí va el consell del dia: si aneu a Zurich i busqueu un lloc per menjar-hi bé no deixeu escapar el Hot Pasta, situat a prop de la universitat.
Quan ens allunyem del llac deixant-lo a mà dreta sense ni tan sols haver albirat un indici dels seus contorns, (i un cop el Joel ha acabat el book a les oques i les margarides que descansen a la ribera del llac), ens dirigim als carrerons antics de la ciutat passant per davant del teatre o la òpera (la veritat és que no ho sabem ben bé).
I ens perdem pels carreronets contemplant l'ambient i la gent, resseguint la ciutat adoquinada banyada pel riu Limmat.
Caminem desnivell amunt, en direcció a la universitat mig morts de gana.
Quan arribem a la universitat contemplem una mica les vistes però nosaltres tenim una necessitat molt més orgànica que ens envaeix, ara mateix: menjar. Busquem la kantina de la uni i hi entrem, fins i tot agafaem safata... però els estudiants d'allà ens veuen tan perduts (amb el tema menú, preus, etc.) que ens ajuden. Al final, resulta que, al no ser estudiants la broma ens costa gairebé tant com si anessim de restaurant, així que optem pel plan B que ens va suggerir l'Ariadna ahir a la nit: el Hot Pasta, un restauranet petit bo, bonic i barat situat prop de la uni. Després de caminar perduts encara una estoneta acabem trobant-lo i sembla que aquest cop l'hem encertat de ple, és realment bo, sincerament bonic i veritablement barat. Així que ahí va el consell del dia: si aneu a Zurich i busqueu un lloc per menjar-hi bé no deixeu escapar el Hot Pasta, situat a prop de la universitat.
Un cop dinats fem el que s'està convertitnt en una rutina a les grans ciutats: agafem el tram i que nos lleve donde quiera. Agafem el primer que trobem que passi per l'estació de trens (ja són les 16 i pico i l'Àngels ens espera en una estona a l'estació de trens d'Embrach per dur-nos a les cascades del Rin).
I sisi, el tram ens deixa prop de l'estació, però resulta que aquesta és tan immensament gran (abans no n'havíem vist ni una quarta part) que ens toca fer un bon sprint per arribar al tren a l'hora de sortida. Miraculosament l'agafem a l'últim moment i aprofitem la mitja horeta per descansar i fer un cop d'ull a les fotografies que hem fet aquest matí.
I sisi, quan arribem a l'aeroport tenim una estona per passejar per l'estació (perquè us en feu una idea, hi ha gairebé tantes botiguetes com a l'aeroport del Prat!) i ja ens ve a buscar l'Àngels per dur-nos a Alemanya i altre cop a Suïssa amb un tancar d'ulls!! Sisi, com us ho escrivim... Amb ells al volant, travessem la frontera dos cops d'anada i dos més de tornada perquè pel camí que ens porta a les cascades del Rin hi ha un tram que passa per Alemanya.
Quan arribem a les cascades, la sensació de ser a Suïssa s'ìncrementa, aquesta bellesa tan peculiar d'aquest país meravellós es reflecteix en la força amb la qual es desprèn l'aigua del riu sobre l'embassament de les cascades del Rin.
Recorrem el voravill del llac passant per un pontet que ens duu a les porcions de terreny muntanyós que crea el desnivell que impulsa l'aigua a caure amb força. I pujem per unes escaletes que ens duen al capdamunt de la cascada.
Som tan a prop que sentim la brisa fresca de l'aigua en moviment. Aquí dalt, aprofitem per entrenar el talent de l'Àngels com a fotògrafa, per contemplar encara una estona més la bellesa i per escoltar la remor plena de pau.
En baixar, tornem a recórrer la ribera de l'embassament, recorrem el camí de tornada i ens asseiem a una terrasseta (com tot, aquesta meravella també ha estat explotada pel turisme) a fer un gelat.
Quan ja ens hem embriagat de la pau del moment i el lloc, tornem cap a casa del Jordi, l'Àngels i l'Ariadna. Són gairebé les 19h i el sopar, en aquest país, deixa espai per la digestió abans d'anar a dormir!
Quan arribem a les cascades, la sensació de ser a Suïssa s'ìncrementa, aquesta bellesa tan peculiar d'aquest país meravellós es reflecteix en la força amb la qual es desprèn l'aigua del riu sobre l'embassament de les cascades del Rin.
Recorrem el voravill del llac passant per un pontet que ens duu a les porcions de terreny muntanyós que crea el desnivell que impulsa l'aigua a caure amb força. I pujem per unes escaletes que ens duen al capdamunt de la cascada.
Som tan a prop que sentim la brisa fresca de l'aigua en moviment. Aquí dalt, aprofitem per entrenar el talent de l'Àngels com a fotògrafa, per contemplar encara una estona més la bellesa i per escoltar la remor plena de pau.
En baixar, tornem a recórrer la ribera de l'embassament, recorrem el camí de tornada i ens asseiem a una terrasseta (com tot, aquesta meravella també ha estat explotada pel turisme) a fer un gelat.
Quan ja ens hem embriagat de la pau del moment i el lloc, tornem cap a casa del Jordi, l'Àngels i l'Ariadna. Són gairebé les 19h i el sopar, en aquest país, deixa espai per la digestió abans d'anar a dormir!
Quan arribem ens asseiem al sofà amb un gest ràpid, com qui fa un any que no jeu. I aquesta nit és la nit del Joel... ens han preparat una barbacoa!!! Hamburgueses ecològiques comprades directament al granjer del poble, frankfurts, bratwursts... tot. Amb el seu vinet, l'amanida, els condiments... absolutament tot.
Com el dia anterior, acabem ben tips, ben satisfets i completament agraïts! L'únic que no sabiem és que hi havien uns invitats especials que quasi ens foten la vetllada enlaire, de repèn el Joel fa un bot al notar una punxada al dit, una amiga avispa li acaba de donar la benvinguda i de recordar-li que no acabarà el viatge sense igualar el marcador de picades amb l'Anna. Per acabar d'arrodir la nit del Joel... ens enrecordem que avui juga el Barça!! És l'anada de la supercopa amb l'Atlético, però des d'aquí no podem veure'l... De fet, aquest estiu sembla que l'esport no existeixi! El nostre món a part de tot no ens permet, ni tan sols, seguir-los! Millor, perquè així fem sobretaula, i fem conversa, i vivim una betllada tan agradable, sinó més, com la nit anterior. Aquest cop, però, ens acabem les copes de vi amb un regust a nostàlgia entre les pupiles gustatives: demà marxem. Tot i el greu que ens sap acomiadar-nos d'aquesta familia meravellosa, anem a dormir amb un somriure carregat d'energia de nou i amb les ànsies de més. Ens espera la ruta que ens ha embolcallat de mel el Jordi, i tenim moltes ganes de gaudir d'aquest últim tram de viatge... Demà, com sempre, més i millor!
Com el dia anterior, acabem ben tips, ben satisfets i completament agraïts! L'únic que no sabiem és que hi havien uns invitats especials que quasi ens foten la vetllada enlaire, de repèn el Joel fa un bot al notar una punxada al dit, una amiga avispa li acaba de donar la benvinguda i de recordar-li que no acabarà el viatge sense igualar el marcador de picades amb l'Anna. Per acabar d'arrodir la nit del Joel... ens enrecordem que avui juga el Barça!! És l'anada de la supercopa amb l'Atlético, però des d'aquí no podem veure'l... De fet, aquest estiu sembla que l'esport no existeixi! El nostre món a part de tot no ens permet, ni tan sols, seguir-los! Millor, perquè així fem sobretaula, i fem conversa, i vivim una betllada tan agradable, sinó més, com la nit anterior. Aquest cop, però, ens acabem les copes de vi amb un regust a nostàlgia entre les pupiles gustatives: demà marxem. Tot i el greu que ens sap acomiadar-nos d'aquesta familia meravellosa, anem a dormir amb un somriure carregat d'energia de nou i amb les ànsies de més. Ens espera la ruta que ens ha embolcallat de mel el Jordi, i tenim moltes ganes de gaudir d'aquest últim tram de viatge... Demà, com sempre, més i millor!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada