Dia 36. Freiburg

Si la nostra intenció era llevar-nos ben d’hora i anar a fer una excursió durilla que durés tot el dia, ens hem desviat una mica dels nostres plans. Són les 10 i encara estem fent el ronso pel llit, així que fa la pinta que el dia serà bastant més light del que esperàvem. Ens aixequem, esmorzem bé i pleguem les coses perquè tot i que avui encara passarem la nit a Freiburg, canviem de càmping. Vam venir amb la intenció d’anar al que el Fred i la Charlie ens van recomanar, així que avui dormirem en ell. 

Així i doncs, esmorzem, netegem, ho repleguem tot i anem cap a l’altre càmping. De camí, parem a buscar una barra de pa per fer entrepans per dinar, perquè tot i que sabem que no serà una excursió heavy, al menys en farem una. 

Quan arribem al càmping ja són més de les 11, així que tenim el temps suficient per fer el check in, per parlar amb la meravellosa parella que dirigeixen el càmping perquè ens donguin quatre consells bàsics i per aparcar la furgo. Encara tenim temps per fer els entrepans de dinar i posar-nos les botes de caminar!

Quan sortim del càmping, tot i que anem sense cap ruta marcada, si que agafem un dels caminaxos que comencen a 200 metres del càmping i que van muntanya amunt. Decidim anar seguint les fites i ja arribarem a una o altra ruta. 

Depenent del cansament, del temps i de les ganes, anirem en una direcció o en una altra. 

Al final tampoc és tan light com esperàvem... entre el desnivell de la muntanya, les carreres en pujada i la rapidesa que ens deixa una mica més de temps per anar pujant, el que havia de ser una passejada per la muntanya acaba sent una bona excursioneta. 

La fita d’aquesta la posem en una espècie de mirador on arribem cap a la 13.30h. Es tracta d’una esplanada rocosa des de la qual es veu tota la contrada: Freiburg, una bona part de la Selva Negra i els seus poblets veïns. Aprofitem per dinar amb les vistes i poder així acabar de gaudir de la Selva Negra. 

Quan acabem els entrepans, caminem una mica més i trobem una esplanada molt més bonica que ens deixa veure l’altre costat de la muntanya. Aquestes vistes són molt més espectaculars (segurament per això hi ha tanta gent!).

I un cop hem dinat i contemplat les vistes, comencem a baixar xino xano per un altre costat del que hem pujat. Quan arribem a baix, només són les 16h, i decidim anar a veure un llac que hi ha a la vora del càmping. 

Quan hi arribem, descobrim que més que un llac és un embassament artificial, tot ben artificial i brut, així que marxem tan ràpid com hi hem arribat. 

Després del fiasco que ens vam emportar ahir amb el futbol, quan sentim crits que provenen d’un camp de futbol proper no ens ho pensem. Hi anem a treure el cap! I veiem que en un petit camp envoltat per una petita afició, dos equips que fan la pinta de jugar a 3a territorial, juguen la segona part d’un partit un pèl avorridot. 

Tot i així ens hi quedem, ens asseiem a les graderies a gaudir del futbol alemany durant una mitja horeta. Quan ens sembla que el partit està a punt d’acabar-se ens aixequem i anem cap al càmping.

Aquesta nit juga el barça i, amb mono de futbol i síndrome d’abstinència del barça, el Joel no veu l’hora de poder-lo anar a veure al centre. Així que busquem una sèrie de bars on és possible que el retransmetin, juntament amb el consell d’uns altres bars que ens ha aconsellat la noia del càmping. Si, avui tirem la casa per la finestra. Desitjosos de carn i futbol, volem anar a sopar fora a fotre’ns un bon tip. 

Encara tenim una mica de temps per descansar. Estem mig morts després de l’excursió i necessitem una bona dutxa i una horeta (o dos) de relax. Aprofitem per posar una mica al dia el blog, per llegir i, sobretot, per recuperar forces. 

I quan estem ben netets i amb la gana aflorant, emprenem camí cap al tram. Ja són més de les 21h i el futbol començava a les 20.54h! Fem un tomb pel poble i caminant caminant, anem a uns quants llocs que teníem apuntats... però tenim la mala pata que enlloc fan el futbol. Així que desistim. Després de provar uns quants bars (fins i tot mirem a un pub irlandés) decidim buscar lloc per menja un bon plat de menjar típic alemany. 

Caminant fem cap al primer restaurant de la llista que ens havia fet la dona del càmping, i què bé ens ha aconsellat!! Tot i ser un pèl carillo, es pot resistir. I com que un dia és un dia i estem farts de tanta rastreria, avui ens prenem el capritxo de demanar el que més ens vingui de gusta, mirant els preus però sense fer-los gaire cas!

I ens fotem un banquet: una amanida de primer i una torradetes de fua i de segon dos plats contundents: patates gratinades amb un formatge alemany del qual no recordem el nom i un bon tall de beef amb salsa. Tot això, òbviament, ben regat amb mig litre de cervesa (casolana!) alemanya. 

Després de sopar ens perdem pels bonics carrers de Freiburg, el riu que embelleix la ciutat i les llums que la decoren conjuntament amb l’ambient, ens captiven. I no podem estar-nos d’emplenar una mica més l’àlbum immens de fotografies d’aquest eurotrip.

Quan ja sembla que hem recorregut tota la part més maca del centre de la ciutat, tornem a agafar el tram per dirigir-nos cap al càmping. 

Quan estem a punt d’arribar-hi, un detall molt bonic ens dóna la benvinguda i ens sorprèn enormement: davant d’un hostal proper al càmping hi ha una muntanya quilomètrica de merda. Sisi, literalment: merda. Si ho posem aquí és perquè a nosaltres ens va sobtar (amb lo idealitzada que tenim Alemanya i els alemanys, això aquí no ens quadra gens) i ens ha fet pensar que potser no sempre tot el que brilla és or i que no tot és tant perfecte a uns lloc i tan desastrós als altres!

I semblaria que el dia acaba quan us diem: arribem a la furgo, despleguem el llit, ens rentem les dents i anem a dormir. Però no! I es que resulta que a la matinada (deurien ser les 4 del matí) un sorollet celestial ens desperta a tots dos. Tot i que sembla increïble, des de la furgoneta sentim els roncs d’un cabronàs que aquesta nit ha decidit amenitzar la nit de tot el càmping amb una simfonia d’allò més agradable... Cansats de donar tombs, ens aixequem i sortim de la furgoneta. Al menys, ja que estem desperts, aprofitem per anar a fer un riu, no? 

Quan tornem a la furgoneta, com que el pajaro encara xiula i en entrar a la furgo la tremolor encara ressona, no se’ns acudeix res més que agafar un sarpat de pedretes del terra i.... endevineu on van a parar!! Jaja....després de la pluja de pedres els roncs cessen i se comencen a sentir unes veus... però nosaltres, satisfets, ens cobrim amb la manta i, somrient, ens diem bona nit. I és que mai la frase feta de “tirar la pedra i amagar la mà” va ser tan literal!